Són molt nombrosos i no es troben en estat natural, llevat del nitrur de titani, que ha estat detectat en els meteorits. Quan l’element té més d’una valència, es presenten els distints nitrurs possibles, com és el cas de PN i P3N5. Hom obté els nitrurs per unió directa del metall i el nitrogen o per la reacció d’obtenció Al2O3 + 3C + H2 →2AlN + 3CO, anomenada procés industrial Serpek, que empra el nitrogen de l’aire. Un altre procés d’obtenció és a partir del seu carbur, segons la reacció Be2C + 2N2 →2Be3N2 + C L’estabilitat i la reactivitat dels nitrurs són molt variables; així, Hg3N2 i BiN es descomponen amb explosió, mentre que els de bor, silici, titani, zirconi, vanadi i molibdè són uns dels composts més difícilment fusibles. Sotmesos a l’acció de l’aigua, alliberen amoníac, segons la reacció Mg3N2 + 6H2 →3Mg(OH)2 + 2NH3 Els nitrurs de titani, zirconi i tàntal són emprats com a abrasius i en la fabricació de tremps per a estilogràfiques.
m
Química