Noucentisme

m
Art
Literatura

Paisatge amb tres figures nues i un gos , de Joaquim Sunyer i de Miró, un dels principals representants del noucentisme plàstic

© (MAMB) Arxiu Fototeca.cat

Moviment cultural d’abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s. XX.

Els principals banderers — Eugeni d’Ors i Rovira , Josep Carner i Puig-Oriol , Jaume Bofill i Mates , Josep Pijoan i Soteras , Francesc d’Assís Galí i Fabra , Joaquim Torres i García , Francesc Xavier Nogués i Casas , Feliu Elias i Bracons — entraren a les lletres i a les arts pel Modernisme , que informà, doncs, certs aspectes regeneracionistes ( campanya lingüística de L’Avenç L’Avenç , parnassianisme poètic, antifloralisme, etc.) dels noucentistes. Així, en un llibre símbol com l' Almanac dels Noucentistes (1911) conviuen escriptors i plàstics de tots dos moviments. Hom ha convingut que el 1906 representa la desclosa victoriosa del moviment, que a poc a poc anà bastint tot un programa, gràcies especialment a la plataforma mínima de govern que representà el poder de Prat de la Riba i el seu equip polític —procedent de diverses tendències— des de la presidència de la diputació provincial de Barcelona (1907) i de la Mancomunitat (1914).

El 1906 Eugeni d’Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a La Veu de Catalunya —on signava Xènius—, encunyà el terme Noucentisme, i l’anà perfilant fins a fer-ne un programa, sobretot en el pròleg de La Muntanya d’Ametistes (1908) de Jaume Bofill i Mates , manifest teòric de la nova tendència: la cultura enfront de la natura salvatge, la logomàquia ha de dominar l’heliomàquia, l’arbitrarisme de l’artífex enfront de la inspiració espontània i descontrolada.

El sentit genèric del mot s’aplica als nous corrents renovadors i vindicatius que es revelen sovint a través del que Xènius anomena “les palpitacions del temps”. La figura arquetípica de La Ben Plantada (1911), de Xènius, aspira a ésser una mena de filosofia nacional catalana, sota l’advocació del classicisme. Tanmateix, no tot el programa orsià correspon al moviment. Per assolir l’ideal col·lectiu, a través d’una cultura representativa, europea i cap al futur, els noucentistes, al·lèrgics als ferments anarcoides i àdhuc genialoides del Modernisme, van imposant llur programa, que té com a objectiu primer la formació d’una llengua literària comuna i, en certa manera, tot i la paradoxa, codificada però flexible, útil per a qualsevol disciplina. Les normes de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), promulgades sota l’alt guiatge de Pompeu Fabra, exigeixen cànons literaris i un sentit crític: d’aquí ve la presència del neoclassicisme —amb tocs d’una ironia vivificadora— i del conreu d’una poesia simbolista que parteix de la realitat per a transformar-la. Josep Carner n'és el capdavanter en diversos fronts, i hom l’ha comparat a tot un moviment literari, al costat de Guerau de Liost, més preciosista encara, i de Josep Maria Lopez-Picó , director de La Revista .

La influència dels patriarques mallorquins ( Miquel Costa i Llobera , Joan Alcover i Maspons ) fa costat i potencia, poc o molt, el programa noucentista, almenys en el vessant líric. La passió per fixar la llengua fa de la poesia el gènere taumatúrgic que hi ajudarà definitivament, mentre que la novel·la és fins i tot combatuda com a —encara— no necessària per al nou ordre esteticofilològic. D’ací ve el buit d’aquest gènere durant dues dècades, que omplen només els darrers modernistes ( Caterina Albert i Paradís , Raimon Casellas i Dou , Josep Pous i Pagès ). L’intent, sobretot orsià, d’inventar una novel·la noucentista, fracassà, i la fórmula de la prosa del mateix nom ( Alexandre Plana i Santaló , Eudald Duran i Reynals ) és l’estilització i el poema en prosa, més que la fabulació llarga amb un argument. Enfront de l’aventura s’imposa, doncs, la mesura; enfront de l’èpica, la lírica. Grans traductors de clàssics ( Fundació Bernat Metge ) o d’autors moderns completen l’ambició de totalitat.

Paral·lelament als canvis literaris, hi ha la projecció cultural a través de la creació de biblioteques populars, museus, nous experiments pedagògics, revistes especialitzades i una universitat tècnica (la Universitat Nova).

En les arts plàstiques, el classicisme del gran escultor rossellonès Aristides Maillol ja semblava preludiar el Noucentisme des del Rosselló al principi del segle, tot i que al començament el nou moviment es concretà, en la plàstica, en l’arcaisme depurador conreat per alguns postmodernistes, molts dels quals integrats després en l’associació Les Arts i els Artistes , que sintetitzà en un concepte ampli de Noucentisme —com a l' Almanac — inquietuds renovadores diverses. El dandisme Ismael Smith i Marí també fou vist com una de les mostres primerenques del nou estil. En el camp de la pintura, el Noucentisme fou encarnat pel classicisme de Joaquim Torres i García , muralista de la sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat de Catalunya, el mediterranisme cezannià de Joaquim Sunyer i de Miró , consagrat el 1911 per Maragall com la gran figura de la nova generació, el barroquisme casolà de Francesc d’Assís Galí i Fabra , el gran mestre de tota una generació d’artistes, i el popularisme irònic de Francesc Xavier Nogués i Casas , pont i síntesi de generacions i de tendències i il·lustrador de les Sàtires de Guerau de Liost. Paral·lelament, en l’escultura, Josep Clarà i Ayats coincidia amb la morfologia classicista típica del moviment, però en feien seu més decididament l’ideari Enric Casanovas i Roy i, sobretot, Esteve Monegal i Prat , organitzador de la secció d’escultura de l' Escola Superior dels Bells Oficis , fruit típic del Noucentisme, fill de l’escola de Galí; al costat d’ells, Pau Gargallo i Catalán —successor de Monegal a l’Escola— alternava el classicisme amb l’avantguarda, Manuel Martínez i Hugué feia la seva síntesi personal allunyat al principi a França i Joan Borrell i Nicolau , el maillolenc Joaquim Claret i Vallès i els malaguanyats Fidel Aguilar i Marco —del nucli gironí— i Josep Armengol i Ballver —del terrassenc— completen el panorama. En l’arquitectura, Rafael Masó i Valentí , ànima de la Societat Athenea de Girona, personifica el pas del Modernisme al Noucentisme, i a Barcelona Josep Goday i Casals és l’autor de l’amesurat barroquisme dels grups escolars municipals, inspirats en l’etapa que hom ha anomenat blanca de l’obra del seu mestre Josep Puig i Cadafalch , l’arquitecte que succeí Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat.

Al costat de tots ells —sovint intercalats— hi ha els noms dels hereus del realisme postmodernista, encapçalats pel polifacètic Feliu Elias i Bracons i aglutinats pel seu setmanari humorístic, Papitu , en la seva primera etapa (1908-11), on, al costat de Nogués, s’integraven noms més joves, com Manuel Humbert i Esteve , Francesc Labarta i Planas i Josep Mompou i Dencausse . Entre els deixebles de la primera generació sortiren noms tan representatius com els dels deixebles de Galí Jaume Mercadé i Queralt , Francesc Vayreda i Casabò i Josep Aragay i Blanchart , pintor, dibuixant i teòric d' El nacionalisme en l’art (1920); Josep Obiols i Palau —format a l’Escola de Decoració fundada per Torres-Garcia a Sarrià el 1913—, il·lustrador d’obres de Carles Riba, fou l’autor del famós cartell de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on creava l’arquetip del nen noucentista. Aquesta segona generació fou fecunda en escultors, com l’irònic Josep Granyer i Giralt , Dunyac, Rafael Solanic i Bàlius , Martí Llauradó i Mariscot i, especialment, el rigorós Joan Rebull i Torroja , que anà a la recerca dels orígens de l’escultura pura i que anys més tard dirigí el taller d’escultura de la Generalitat. Entre els arquitectes més joves sorgiren els partidaris més decidits de la depuració formal, que prenia per model l’obra de Brunelleschi, divulgada per J.F.Ràfols: eren Raimon Duran i Reynals , Nicolau Maria Rubió i Tudurí —preconitzador de la fórmula ‘Catalunya-ciutat’, antídot del ruralisme—, Adolf Florensa i Ferrer i Francesc Folguera i Grassi i els germans Antoni Puig i GairaltRamon Puig i Gairalt , ja a les portes del racionalisme. El Noucentisme sovint és volgudament un exquisit art menor (els tipus de Nogués, l’intimisme musical de les cançons d' Eduard Toldrà i Soler , el músic d' El giravolt de maig , de Carner, les breus i depurades composicions de Frederic Mompou i Dencausse ), contrapunt de l’art monumental de Gaudí o del Wagner mitificat pels modernistes.

Amb el temps, el Noucentisme esdevingué un substrat cultural, i fracassaren el seus enemics (Modernisme, antinormistes, floralistes, etc.). Joaquim Folguera i Poal i Carles Riba i Bracons excel·leixen dins la segona generació de poetes noucentistes. Entremig, el realisme de Josep Pla i Casadevall ( Coses vistes , 1925), relacionat amb el preconitzat en les arts plàstiques per Feliu Elias i seguit per la generació del 1917 ( Els Evolucionistes , Agrupació Courbet ), i la polèmica sobre la novel·la esbotzen l’excessiva influència del classicisme idealitzant dins la cultura noucentista; però el moviment, amb diversos caires —"posts” o “neos"— perdurà. La Catalunya moderna és obra, doncs, en primer lloc, d’aquest moviment, dins el qual militaren, barrejades, figures de totes les classes socials, i àdhuc certs avantguardistes (J.V.Foix, Junoy, Sánchez-Juan) acabaren adoptant el que en sentit positiu i negatiu fou una mena d’estètica oficial.