nyerro

m
Història

Membre d’un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana al final del segle XVI i al començament del XVII.

Aquesta facció, com la seva antagònica dels cadells (cadell), apareix ja al s XIII. Totes dues bandositats tenien l’origen en les lluites de les cases nobiliàries dels Cadell, senyors d’Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya; s’aguditzaren i ampliaren el radi d’acció a la plana de Vic arran de la pretensió dels Montcada, feudataris del bisbe de Vic per la senyoria de Torelló, d’alliberar-se d’aquest vassallatge (1296). Les tensions desembocaren en una guerra, en la qual Bernat Cadell destacà com a cap dels partidaris dels Montcada i Gilabert de Nyer fou capitost de la gent del bisbe. Com a fenomen social del conjunt del territori català, aquests bàndols feudals, a càrrec d’una noblesa inquieta o arruïnada, començaren a tenir importància amb motiu de la crisi de la baixa edat mitjana, i adquiriren la virulència màxima al primer terç del s XVII, que el Principat restà migpartit entre nyerros i cadells. Alguns historiadors han volgut assignar afiliacions filofranceses i una mentalitat feudalitzant i de defensa dels drets senyorials als partidaris dels nyerros —que portaven com a emblema al cinyell un garrí—, enfront d’una ideologia dels cadells més predisposada a defensar els drets de les ciutats i el col·laboracionisme hispànic; però cal atribuir la fidelitat a l’una facció o a l’altra més a la tradició familiar que no pas a unes suposades ideologies en el si de l’ordre feudal català. La xarxa de fidelitats d’ambdues faccions cobria el Principat i es reproduïa a les institucions catalanes, entre els funcionaris de l’audiència, en les tensions locals, en les hostilitats municipals (Manresa; Esparreguera el 1640) i en el bandolerisme rural popular (Rocaguinarda era nyerro; filiació atribuïda també al capitost rebel, que el 1640 es presentà com a comandant superior d’un exèrcit pagès català). Ambdues faccions obstaculitzaven la gestió de l’administració reial. El nyerro Joan Terés, arquebisbe de Tarragona i lloctinent general de Catalunya (1602-03), participà activament durant la seva lloctinència en les lluites faccioses del país, prescindint de les obligacions del seu càrrec. Sovint l’acció de bandositat tingué connotacions de resistència enfront dels lloctinents; el nyerro Alexandre d’Alentorn, diputat militar (1614-17), utilitzà la generalitat com a plataforma d’actuació contra l’administració reial. La lloctinència d’Albuquerque (1616-19) portà a terme una acció contundent contra les bandositats: pel desembre del 1617 fou celebrat un jubileu de gràcies per la relativa extirpació de les lluites de nyerros i cadells. Durant la guerra dels Segadors, els nyerros —com els cadells— estigueren representats entre els caps de la revolta política en les persones de Ramon de Guimerà i Jacint Vilanova. La concentració del poder a les mans del regent de la cancelleria, el cadell Josep Fontanella (1641), contribuí a l’escissió entre els partidaris de França en el curs de la guerra i podia haver-se determinat a través de les tradicionals filiacions de nyerros i cadells. A la segona meitat del s XVII les condicions generals de la societat catalana canviaren i el bandolerisme minvà, i amb ell les faccions nobiliàries que havien migpartit el Principat.