L’inici d’aquest moviment, bé que anterior a la Revolució Francesa, cal cercar-lo en els intents de creació, de primer, d’una federació oposada al centralisme de la Convenció revolucionària, i, més tard, en el desig d’una república federal enemiga de l’absolutisme jacobí, estesa de Lió a Bordeus. Aquesta, però, no fou consolidada a causa de la defecció de la burgesia tolosana, que, durant els anys 1815-54, alhora que obtenia un ressorgiment econòmic, es deixà enlluernar per París, adoptà plenament la cultura francesa i s’allunyà de les forces populars, que manifestaven un ideal revolucionari. Per afrontar-lo, fou creat el felibritge i, bé que els seus components es proposaren d’aconseguir la renaixença cultural del país (i, en aquest sentit, establiren lligams d’amistat amb llurs companys catalans des del 1859), llur procedència burgesa els impedí d’afrontar l’autèntica problemàtica social del país (al moment de la proclamació de la Comuna, el 1871, s’inhibiren) i, com a reacció, es reclogueren en un idealisme utòpic que, a la llarga, els abocà a un folklorisme tradicionalista i nostàlgic. Des del 1867, i amb intermitències que arribaren fins el 1907, la crisi de la fil·loxera sotraguejà novament el País d’Oc i, com a resultat del malestar social i de la revolta dels viticultors, es tornaren a imposar el sentiment i la necessitat de retrobar l’entitat nacional. Ressorgí la idea d’una República del Migdia, que no s’arribà a aconseguir (ni Mistral ni molts d’altres mai no li feren costat), però, amb tot, restà creada una situació favorable a l’occitanisme, que donà els primers resultats el 1923, amb la creació de la Societat d’Estudis Occitans i de la revista Oc. També fou restaurada l’amistat catalanooccitana (1931) i, a la fi de la Segona Guerra Mundial, seguint el model de l’IEC, fou creat, dins un breu parèntesi republicà i federalista, l'Institut d’Estudis Occitans, fet cultural d’una gran transcendència en els dominis de recerca científica i, sobretot, en els lingüístics, per l’adopció, gràcies als treballs de Loïs Alibèrt, d’un sistema d’escriptura unitari, la qual cosa deixà resolta la problemàtica causada per l’ús i la defensa de l’ortografia mistralenca i felibrenca. A partir del 1959 la situació a Occitània provocà preses de consciència radicals. Fou creat el Partit Nacionalista Occitan i, tres anys més tard, el Comitat Occitan d’Estudis e d’Accion (COEA), que denuncià el colonialisme interior i emprengué el diàleg amb l’esquerra francesa, alhora que fomentà el conreu d’una nova literatura, el naixement d’una nova cançó (representada, sobretot, pel cantant Martí) i la difusió de l’ensenyament occità. Després del maig de 1968 aparegueren dos nous grups de lluita: Lucha Occitana (que substituí el COEA) i el socialista Volèm viure al Païs, que s’esgotaren vers 1977-78. L’occitanisme ha estat acceptat darrerament per sectors polítics i sindicals (com el partit comunista i la CGT) que fins fa poc no se sumaven a les reivindicacions occitanes. Això ha accentuat el caire nacionalista d’algunes protestes populars, com ara les adreçades contra les centrals nuclears, contra la tancada de les mines de l’Adrech o contra l’extensió dels camps militars de Larzac. A més, han aparegut algunes organitzacions nacionalistes noves, com ara la Federació Occitana pel Socialisme e l’Autonomia (FOSA).
m
Sociologia
Història
Política