ontologisme

m

Filosofia

Doctrina segons la qual l’ésser, les idees eternes i universals, constitueixen l’objecte immediat i directe de la ment i només mitjançant la comprensió quasi-intuïtiva d’aquest objecte poden ésser copsats intel·lectualment els altres objectes del coneixement (hom veu totes les coses en l’ésser).

Bé que l’ontologisme sorgeix al s XIX com a reacció a l’idealisme i en oposició al psicologisme de tipus cartesià, no és just d’identificar-lo amb el realisme ni és sovint aliè a una certa tendència psicologista; això darrer, per exemple, és el que critica V.Gioberti en l’actitud d’A.Rosmini-Serbati relativa al coneixement de Déu per l’home. La primacia de l’ontològic sobre el gnoseològic i epistemològic pot certament trobar en Plató, sant Agustí, sant Anselm i altres uns destacats antecessors; tanmateix, pròpiament hom pot parlar d’ontologisme només en relació amb N.Malebranche i alguns dels seus seguidors (A.Collier, J.Norris). Condemnat per l’Església Catòlica, pel fet que sembla derivar en un panteisme, l’ontologisme tingué una àmplia difusió entre pensadors catòlics de França i Bèlgica i sobretot d’Itàlia.