i or | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

or

Símbol de l’Au, oro (es), gold (en)
substantiu masculím
Química    Indústria i tecnologia
Símbol de l’Au, oro (es), gold (en)
or natiu
© Fototeca.cat
química inorgànica quím inorg i metal·lúrgia metal·l
Element metàl·lic pertanyent al grup IB de la taula periòdica.

Fou possiblement el primer metall conegut per l’home, car es troba a la natura en el seu estat elemental. Té un color groc característic i és el més dúctil i mal·leable dels metalls. En làmines molt fines presenta excel·lents propietats reflectores de la calor i de la radiació infraroja. És un dels metalls més estables; no es combina directament amb l’oxigen a cap temperatura i resisteix a quasi tots els àcids. Es dissol ràpidament en l’aigua règia i és atacat pels halògens i per solucions de cianur en presència d’oxigen. L’or forma aliatges amb la majoria dels metalls, essent els més importants els que forma amb l’argent i el coure, emprats en encunyació i joieria. Forma dues sèries de composts, essencialment covalents, amb les valències 1 i 3. Els únics derivats coneguts de l’or I són els halogenurs i el cianur, molt inestables, que es descomponen donant or metàl·lic:

D’altra banda, l’or I té una gran tendència a formar complexos, com [AuCl2]- i [Au(CN)2]-, aïllables àdhuc en llurs formes àcides. Els derivats de l’or III són també inestables i existeixen de manera pràcticament exclusiva en forma de complexos en els quals l’or es troba tetracoordinat. Així, el triclorur d’or (AuCl3) pot existir com a H[AuCl3OH] i com a H[AuCl4]. A més a més de les seves aplicacions tradicionals en joieria, decoració i encunyació, l’or troba actualment una gran aplicació en electrònica i aeronàutica per la seva facilitat de soldadura, resistència a l’oxidació i propietats reflectores de radiació.

Obtenció i propietats de l'or

La mal·leabilitat i la ductilitat de l’or són tan elevades que permeten d’obtenir-ne, batent-lo, làmines de gruix inferior a una dècima de micròmetre i, estirant-ne un gram, hom en pot obtenir un fil de 2 km de longitud. És extret de les arenes auríferes dels al·luvions, per successius rentatges i garbellaments, o dels filons de les roques auríferes, per maçolatge i trituració de les roques i posteriors operacions d'amalgamació o de cianuració. També és obtingut com a subproducte en l’afinament d’alguns metalls, com és ara el coure aurífer. L’or obtingut per qualsevol mètode ha d’ésser afinat per copel·lació, per tractament amb àcids, especialment el sulfúric, o per afinament electrolític afinar. La puresa o llei de l’or és expressada en quirat o, més modernament, en mil·lèsims, i en aquest sistema és atribuïda a l’or pur una puresa de mil mil·lèsims. Com que l’or és molt tou, hom li sol afegir coure o argent, que n'augmenten la resistència mecànica. Ultra en joieria, és emprat aliat amb argent per a certes peces de material elèctric, amb argent i coure en soldadura, i amb níquel, zinc, magnesi, coure i argent per a instruments de física i rellotgeria.

Importància econòmica del or

L’existència d’or natiu i la seva mal·leabilitat foren la causa que aquest fos el primer metall utilitzat per l’home; en el transcurs del Neolític aparegué l’orfebreria i es produïren els joiells, les figures i els vasos trobats a Ur, Micenes, etc. En el segon mil·lenni aC, l’or començà a competir amb el coure o l’argent com a patró de valor; lingots i discs d’or segellats prefiguraren les monedes fetes a base d’aquest metall que aparegueren lògicament en les monarquies que disposaren de mines (Pèrsia, Macedònia). Amb l’imperi Romà es plantejà el problema que la moneda d’or s’estengués a una vasta unitat econòmica. Calgué utilitzar tots els jaciments i les mines explotats anteriorment i altres de nous. Bona part de l’or romà sortia cap a l’Extrem Orient, on era l’única mercaderia acceptada en canvi dels productes de luxe consumits per les classes altes de la societat romana. Les invasions dels bàrbars posaren fi —segons l’opinió d’alguns historiadors— a la mineria d’or a l’Occident europeu, excepte en determinades zones com a la península Ibèrica, on el contacte amb el món musulmà —a partir del començament del s VIII— assegurava l’aprovisionament d’or. L’imperi Bizantí (o imperi Romà d’Orient) conservà l’encunyació de monedes d’or, com també ho feren els musulmans, que, a més de les fonts d’aprovisionament tradicional (de l’imperi Romà d’Orient), comptaren amb el metall preciós que les caravanes que creuaven el Sàhara portaven del Sudan i de Ghana. La cerca d’or, del qual la reactivada economia de l’Europa Occidental tenia tanta necessitat, fou també una de les primeres causes dels viatges de Colom. Castella, durant la primera etapa de la conquesta americana, explotà l’or de les Antilles, fet que contribuí a la ràpida extinció de la població nadiua antillana (1494-1525). En aquesta primera fase de l’explotació dels metalls preciosos, l’or ocupava el primer lloc de les arribades a Castella, però, aviat, a partir del 1530, l’argent començà a tenir un paper dominant i la febre de l’or cedí el lloc a l’explotació dels filons argentífers (aquests metalls preciosos foren l’origen de la denominada revolució dels preus a Europa). Al començament del s XVIII es produïren els grans descobriments aurífers del Brasil, que, indirectament, asseguraren l’estabilitat de la moneda a la Gran Bretanya. Als inicis del s XIX la producció d’or no guardava paritat amb les necessitats de l’economia mundial, cosa que contribuí a la depressió econòmica i a l’esfondrament dels preus entre el 1814 i el 1850. Però, a mitjan s XIX, la situació canvià radicalment, gràcies a les troballes de Califòrnia (1848) i Austràlia (1851) on, però, no es produí la febre de l’or (Gold Rush), típica de Califòrnia. Aquestes noves fonts de mineral preciós sostingueren l’alça dels preus fins el 1870, data en què comença a declinar l’explotació de les noves mines. Però al final del s XIX tornaren a produir-se noves troballes, molt importants a Alaska i a la regió canadenca del Klondike (1896-98). Gairebé al mateix temps es produí l’entrada en plena producció dels rics jaciments sud-africans de Witwatersrand, tocant a Johannesburg, ciutat que en un temps rècord passà dels 4 000 als 100 000 habitants.

L'extracció i la producció d'or

El 1946 la producció mundial era aproximadament els dos terços de la de preguerra: 68 t. Nou anys després, hi hagué un increment del 30,4%. Seguí un creixement ràpid fins a assolir, el 1966, un màxim de 1 693 t (inclosa per fi l’abans desconeguda i important producció soviètica), que la baixa dels preus no ha permès de mantenir, car els productors es resisteixen a invertir en una extracció poc rendible. La primera crisi petroliera accentuà la minva, que es refermà en la del 1980 (les grans companyies petrolieres solen controlar mines d’or), però que ha començat a canviar de tendència el 1984. Les tres quartes parts han estat absorbides per la indústria (joieria, química, odontologia, etc.), i la resta per la tesaurització. El primer lloc, l’ocupa, amb gran predomini, Sud-àfrica; hi destaquen els jaciments del Witwatersrand, Odendaalsrus, Elsburg, West Driefontein, East Daggafontein, etc. A molta distància segueixen l’URSS, la Xina, el Canadà, els EUA, el Brasil, el Japó, Austràlia, les Filipines i Colòmbia. Però aquest panorama pot canviar d’ençà que hom ha iniciat l’explotació (1984), a Papua Nova Guinea, del jaciment més important del món. L’increment del preu de l’or ha de produir sens dubte un augment de la producció, car els nivells actuals ja resulten remuneradors per a molts jaciments fins ara considerats com a marginals. Les peculiaritats de l’or, especialment la seva fraccionalitat, durabilitat i relativa escassetat, cosa que fa possible el control del seu mercat i preu, han fet que tradicionalment es considerés com una forma adequada de diners. Fou justament la impossibilitat de disposar de les quantitats suficients d’or el que ocasionà la substitució de l’or encunyat per altres metalls menys nobles i posteriorment la utilització generalitzada de bitllets, els quals conservaren sempre, però, una certa relació amb l’or, encara que fos teòrica. Les funcions de l’or com a fons de reserva i referència monetària han estat mantingudes, però, en el pagament de les transaccions internacionals. En un règim de patró, i àdhuc en el de monedes convertibles indirectament, cada unitat és definida per una certa quantitat d’or fi. Després de la Primera Guerra Mundial, la producció d’or no fou tampoc suficient per a assegurar el finançament de les transaccions internacionals per més que la convertibilitat interna de les monedes hagués desaparegut pràcticament a tots els països. Aquesta insuficiència es traduí en l’adopció d’un sistema internacional amb referència a un valor fixat de l’or (Gold Exchange Standard) o d’altres monedes nacionals (les divises convertibles) que es consideraven equivalents a l’or en una relació fixa. Després de la Segona Guerra Mundial, i segons els acords de Bretton Woods (EUA), els règims d’intercanvi a nivell internacional es buscaren en una referència fixa del preu de l’or amb dues monedes convertibles: el dòlar USA i la lliura esterlina; la resta de les monedes referien llur valor respecte a aquestes dues monedes a través d’un sistema de paritats fixes. A causa de la crisi monetària internacional iniciada a la fi dels anys seixanta, actualment ja no existeixen monedes convertibles, i el sistema de paritats fixes ha estat substituït pel de fluctuació de les monedes que, de fet, beneficia les més sòlides, com el ien japonès, el franc suís o el marc alemany, que per això són l’objecte de revaluacions successives fins i tot enfront del dòlar nord-americà, bé que encara resta un sistema de relació entre l’or i la seva valoració en dòlars EUA i també el manteniment d’aquest metall com a reserva monetària.

L'or en les monedes catalanes

L’or amonedat, símbol monetari del màxim valor legal i adquisitiu en un volum mínim, té una llarga tradició als Països Catalans. Deixant de banda les emissions visigòtiques de trients o terços del solidus bizantí, que apareixen ja al s VII imitant els orientals, i més tard amb tipus propis (des de Leovigild fins i tot amb els noms de rei i de seca, Barcinona, Tarraco o Tarracona, Gerunda, Dertosa, Sacunto i Valentia, a més de Rodas, suposada seca catalana), des de l’època comtal, trobem: al Principat de Catalunya, en primer lloc els mancusos barcelonesos de la primera meitat del s XI, circulant en competència amb els dinars musulmans (els quals imiten) i citats documentalment encara l’any 1150. Després, el florí, des del 1346 a Perpinyà i immediatament encunyat a Barcelona i a altres seques (Girona, Tortosa, Montblanc, etc.) amb emissions que arribaran fins el 1493. Joan I creà l’any 1394 una nova moneda, el timbre d’Aragó, també a la seca de Perpinyà i d’un valor superior al florí, moneda que no tingué llarga continuació. El rei Pere IV (Pere de Portugal) introduí el 1465 i amb valor de 18 sous el pacífic, continuat per les emissions de Renat d’Anjou i Joan II, i substituït des del 1493 pel principat de Ferran II, que s’encunyava a les seques de Barcelona i de Perpinyà amb les característiques dels ducats. Timbres, pacífics i principats són les monedes d’or més rares de la sèrie catalana medieval. Ja al s XVI, i amb motiu de l’expedició contra Tunis, Carles I manà que s’encunyessin a Barcelona els primers escuts, nova moneda que es generalitzaria com a nova unitat monetària per a l’or fins ben entrat el s XIX. Al s XVII, trobem encara moneda peculiar catalana, representada pels trentins, imitació tardana dels excel·lents castellans dels Reis Catòlics, i els onzens o terços de trentí, amb emissions des del 1618 al 1641. Des d’aquest moment no trobem moneda d’or pròpia fins arribar a les emissions de necessitat de la guerra amb els francesos, quan del 1812 al 1814 la seca de Barcelona encunyà les peces de 20 pessetes, adaptades al valor equivalent dels doblonets de 2 escuts espanyols. Finalment, i amb Isabel II, surten de la novament oberta seca barcelonesa les peces de 80 i de 100 rals de billó que cobreixen des del 1836 fins al 1864, i una única moneda de 40 rals, de l’any 1863, amb emissions iguals a les de Madrid i Sevilla. Al regne de Mallorca, les primeres monedes d’or foren els rals de Jaume II que arribaren fins a Pere el Cerimoniós coexistint amb els florins que el rei introduí també a Mallorca i que continuaren fins a Joan II. Ferran II de Catalunya-Aragó hi encunyà els ducats, que tingueren les últimes emissions amb Felip II. Més tard, Carles II, Carles III d’Àustria i Felip V encunyaren escuts, darreres emissions mallorquines d’or. Al Regne de València, a part l’or musulmà, les emissions de florins també des de mitjan s XIV fins a l’any 1480, tingueren una esporàdica interpolació representada pel ral d’or de València, creat per Alfons el Magnànim l’any 1426, i conegut correntment per timbre de València, per la característica representació de l’escut reial amb cimera i drac (com el revers dels timbres de Joan I, de Perpinyà), i que s’encunyaren fins el 1464. Joan II ordenà la fabricació a València, l’any 1477, d’una nova moneda: el ducat joaní, amb les mateixes característiques dels ducats aragonesos, quan els florins eren a punt de desaparèixer. Aquests ducats continuaren encunyant-se amb Ferran II, Carles I i Felip II, si bé aquests últims són pràcticament coneguts sols per la documentació. Des del 1544, s’encunyaven a València els escuts o corones, amb l’anvers dels castellans (la creu de Jerusalem), i amb emissions que arribaren continuadament fins el 1707, moment en què la seca de València deixà ja d’encunyar or.

Propietats físiques de l'or

Au
nombre atòmic 79
pes atòmic 196,97
estructura electrònica [Xe] 4f145d106s1
estats d’oxidació +1, +3
densitat 19,3 g/ml
punt de fusió 1 064ºC
punt d’ebullició 3 080ºC
radi iònic (Au+1) 1,37 Å
potencials d’ionització, en eV I: 9,225
  II: 20,5
conductivitat tèrmica (a25ºC) 3,18 W/cm∙K
resistivitat elèctrica (a 20ºC) 2,24 μΩ∙
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Col·laboració: 
GrQ
Llegir més...