L’oracle reuneix en ell els grans temes religiosos de l’endevinació i del lloc sagrat. És un fet la creença —encara viva entre els pobles primitius— que, en determinats llocs, hom pot obtenir respostes divines. Pròpia de totes les religions orientals antigues, aquesta creença atenyé la seva importància màxima a Grècia. Ultra l’oracle de Zeus a Dodona, existiren altres centres d’endevinació, pel damunt dels quals sobresortí el de Delfos. Aquest, que gaudí d’una autoritat religiosa sobrenatural, determinà fins i tot la línia d’actuació política de les ciutats estat gregues. També a la Itàlia antiga hom troba centres oraculars importants, com el de la Fortuna Primigènia a Preneste, o el de la sibil·la de Cumes. Quant als mètodes seguits pels oracles, eren diferents segons els llocs; tots, però, combinaven les diverses espècies d’endevinació, ja sia la inspirada o extàtica, ja sia la inductiva, basada en la interpretació dels signes objectius. Aquestes pràctiques, a més de la preparació preliminar dels pelegrins (purificacions, sacrificis, ofrenes al temple, etc), exigien la presència d’un personal competent de sacerdots endevins que interpretaven els signes de l’oracle (a Delfos, la resposta de l’oracle —gairebé sempre ambigua i enigmàtica— era redactada en versos, sovint hexàmetres de tipus homèric). Sobre el model d’aquests oracles es formà tardanament una literatura oracular, l’exemple més important de la qual és la col·lecció dels oracles sibil·lins judeocristians, conjunt de profecies obscures contra l’imperi Romà.
m
Religions de Grècia i Roma
El santuari d’Apol·lo, a Delfos, seu de l’oracle de més renom de l’antiga Grècia
© B. Llebaria
Forma d’endevinació practicada pels pobles antics, consistent en una resposta que —sota formes diverses i en alguns llocs determinats— era donada per la divinitat a la demanda sobre coses ignotes del passat, del present o del futur, o sobre la manera justa d’actuar en determinades circumstàncies.