OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

orella

oído, oreja, (es), ear, tab, (en)
substantiu femeníf
Anatomia animal

Sumari de l’article

oído, oreja, (es), ear, tab, (en)
Esquema de l’orella
© Fototeca.cat
anatomia animal anat anim
Òrgan dels animals que permet de detectar les vibracions produïdes en el medi, tant si aquest és fluid com sòlid.

La forma més simple, que ja apareix en les meduses, consta d’una bufeta tancada, plena d’un líquid on neden unes concrecions calcàries anomenades otòlits i envoltada de cèl·lules sensorials connectades amb nervis. Aquesta estructura, anomenada estatocist , és present en quasi tots els invertebrats aquàtics en nombre i situació diversos. En els insectes apareixen òrgans timpànics, formats per unes cavitats, situades a l’abdomen o a les potes de l’animal, que limiten amb l’exterior mitjançant una membrana flexible i que són envoltades de cèl·lules sensorials. Així com els estatocists funcionen per la descàrrega nerviosa que es produeix quan l’otòlit toca les cèl·lules sensorials, els òrgans timpànics funcionen quan les cèl·lules sensorials se sensibilitzen per les variacions internes produïdes a l’interior de la cavitat quan la membrana flexible és pressionada per ones sonores. En els ciclòstoms, peixos i amfibis urodels, l’orella és interna i consta bàsicament d’un parell d’estatocists modificats en dues cavitats: l’utricle i el sàcul. A l’utricle desemboquen els canals semicirculars , que són òrgans de l’equilibri, i al sàcul un replegament en espiral, el cargol , on ja apareix un òrgan de Corti, amb un gran nombre de petites fibres que comuniquen amb el nervi acústic. Aquestes estructures són envoltades per càpsules cartilaginoses. En els amfibis anurs apareix l’orella mitjana, formada per una cavitat que comunica amb l’orella interna per les membranes ovals i rodona, amb l’exterior per la membrana del timpà i amb la faringe per la trompa d’Eustaqui. A més, hi ha un os en espiral, la columel·la, que hom creu que és homòleg als ossets de l’orella mitjana dels vertebrats superiors. En els rèptils, llevat dels ofidis, l’orella és quasi idèntica a la dels amfibis anurs, i en els ofidis manca l’orella mitjana. En els ocells, l’orella és pràcticament igual a la dels mamífers, i hi apareixen ja un curt conducte auditiu extern i una cadena d’ossets en l’orella mitjana.

Anatomia de l'orella humana

L’orella constitueix originàriament l’òrgan de l’equilibri, secundàriament adaptat per a l’oïda. Hom la divideix en tres parts per al seu estudi: l’orella externa, la mitjana i la interna. L' orella externa consta del pavelló i del conducte auditiu extern . El primer és una superfície en gran part cartilaginosa, de forma peculiar, amb diversos replecs i concavitats (la més profunda de les quals és anomenada conca ) i que té la missió de dirigir els sons cap al conducte. Aquest, d’uns 32 mm de llarg, consta d’una primera meitat cartilaginosa, protegida amb pèls fins i amb cerumen secretat per unes glàndules, i una segona meitat oberta en l’os temporal (que enclou les restants parts de l’orella) i acabada amb la membrana del timpà. L' orella mitjana és una cavitat estreta i irregular que va a continuació de la membrana timpànica i que comunica directament amb la faringe mitjançant la trompa d’Eustaqui. Una cadena ossicular —el martell , amb el cap encaixat en el segon osset, l' enclusa , articulada amb l' estrep , la platina del qual tapa la finestra oval de l’orella interna— assegura l’exacta transmissió, ampliada, de les vibracions timpàniques a l’orella interna. L' orella interna comprèn el laberint ossi i el laberint membranós (encaixat aquest dins el primer, ple d' endolimfa i envoltat per la perilimfa , que vehicula els sons). El laberint ossi consta de tres parts: el vestíbul , connectat amb la caixa timpànica per la finestra oval; els canals semicirculars (òrgan de l’equilibri), al darrere, i el cargol (òrgan de l’audició), al davant. Els canals semicirculars (tubs en forma de ferradura, oberts al vestíbul pels seus dos extrems) són tres: el superior , vertical, perpendicular a l’eix del penyal; el posterior , vertical, paral·lel a l’eix del penyal; i l' extern , horitzontal. El cargol és un conducte enrotllat al voltant d’un eix cònic, anomenat modíol . La làmina espiral el divideix interiorment en dos conductes o rampes que duen el nom de vestibular i timpànica pel lloc d’on arrenquen (la darrera, de la finestra rodona de la cavitat timpànica). El vestíbul membranós es compon de dues vesícules: l' utricle (superior), connectat amb els canals semicirculars, i el sàcul (inferior), d’on arrenca la part membranosa del cargol. La porció membranosa de la làmina espiral consta d’un doble envà que delimita el denominat conducte coclear , separat de la rampa vestibular per la membrana de Reissner, i de la rampa timpànica per la membrana basilar , on resideix l’òrgan de Corti. A l’orella interna és transformada l’energia mecànica en elèctrica, que estimula la transmissió nerviosa al cervell.

Col·laboració: 
PCA

Llegir més...