i ornitologia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

ornitologia

ornitología (es), ornithology (en)
substantiu femeníf
Zoologia
ornitología (es), ornithology (en)
ornitologia Coberta d' Els ocells de les terres catalanes (1956), de Joaquim Maluquer i Sostres
© Fototeca.cat
zoologia zool
Branca de la zoologia que estudia els ocells.

És una de les ciències naturals més desenvolupades, tant a nivell científic com d’afeccionat. L’àmbit de l’ornitologia és determinat per les característiques de tota mena que presenten els ocells, l’estudi dels quals ha estat la base de progressos decisius en biologia, com és el cas de l’evolució —que Darwin deduí dels pinsans de les illes Galápagos ( Geospiza )—, de l’etologia o ciència del comportament animal, dels mecanismes d’orientació en les migracions, etc. La història paleontològica dels ocells és molt incompleta a causa de les escasses restes fòssils que n'han pervingut, fet atribuïble a la fragilitat de llurs estructures. Hom considera que vers la fi de l’era primària, en el període permià, es diferencià una branca de rèptils corredors i bípedes, dels quals derivarien els ocells. Durant l’era secundària, i concretament en el Juràssic, aparegueren els primers ocells coneguts, que tot i conservar nombrosos trets reptilians ja tenen plomes, com l’arqueòpterix trobat a la pedrera de calcàries litogràfiques de Solnhofen (Francònia). L’era terciària és el període d’expansió dels ocells i, des de l’Eocè, l’avifauna ja comptà amb nombrosos grups presents en l’actualitat. Hom ha calculat que la vida mitjana d’una espècie ha estat d’un milió d’anys i que han existit d’un milió i mig a dos milions d’espècies. Hom considera que actualment n'hi ha unes 8600, que representa un nombre superior al del conjunt dels altres vertebrats —mamífers, rèptils i amfibis—, llevat dels peixos, que són els que compten amb més espècies. Quant a la població mundial d’ocells, James Fisher l’ha estimada en cent mil milions d’individus. Els moderns sistemàtics han aplegat els ocells vivents en 27 ordres, dividits en més de 150 famílies. Hom creu que, malgrat el progrés de l’ornitologia, encara resten espècies per descobrir. D’altra banda, en els darrers segles s’ha produït l’extinció, per l’acció o la influència humanes, d’unes seixanta espècies, ultra moltes més que subsisteixen difícilment. En el curs de llur evolució els ocells s’han adaptat a tota mena d’hàbitats, més que qualsevol altre tipus de vertebrat. Habiten als deserts, l’alta mar, la selva, l’alta muntanya, les terres polars, etc. Des de l’angle zoogeogràfic, P. L. Sclater dividí la Terra en sis regions ornitològiques, que, per ordre de major a menor riquesa d’espècies, són la neotropical (Amèrica Central i Amèrica del Sud), l’etiòpica (Àfrica transsahariana, que inclou la subregió de Madagascar), l’australiana (amb la subregió de Nova Zelanda), l’oriental (Índia, Àsia sud-oriental i una part d’Insulíndia) i l’hemisferi nord, de vegades considerat com una sola i gran regió holàrtica, però que hom acostuma a diferenciar en regió paleàrtica (Europa, Àfrica mediterrània, Sibèria i la resta d’Àsia, llevat de la part que ocupa la regió oriental) i neàrtica (Amèrica del Nord, llevat de Mèxic, on s’inicia la neotropical). Hom pot dir que, prescindint d’antecedents clàssics (Aristòtil, Plini), la història de l’ornitologia s’inicià al s. XVI amb el francès Pierre Belon, autor de la Histoire de la nature des oyseaux , i amb el seu contemporani Konrad Gesner, de Zuric, autor d’un extens tractat de zoologia, que conté el Historiae animalium Liber III qui est de avium natura . Del s. XVII destaca l’obra monumental de l’italià Ulisse Aldrovandi i la produïda per l’anglès Joannes Jonston. Els autors esmentats, ultra llurs observacions directes sobre la fauna europea, es basaren en les referències d’espècies exòtiques aportades pels primers viatgers exploradors. La primera fauna regional europea estrictament ornitològica fou la Uccelleria del bolonyès G. P. Olina. Al s. XVIII assenyalà el naixement de l’ornitologia concebuda com a ciència, fruit de la coincidència entre els grans sistemàtics, com l’anglès F. Willughby, els francesos M. J. Brisson i L. J. P. Vieillot, l’alemany J. R. Forster i, sobretot, C. Linné, a més dels recol·lectors, observadors i prospectors, que començaren a explorar el món amb un nou esperit científic. Entre molts més, cal esmentar M. Catesby, que inicià el treball de camp als EUA; P. Sonnerat, que visità Madagascar, la Papuàsia i la regió indomalaia; P. S. Pallas, fundador de l’ornitologia siberiana; A. Wilson, el primer ornitòleg nord-americà pròpiament dit; F. de Azara, aragonès que durant els anys que passà al Paraguai n'estudià l’avifauna; F. Le Vaillant, veritable iniciador de l’ornitologia africana, i el comte de Buffon, home de síntesi i gran divulgador. Al s. XVIII foren nombroses les faunes regionals europees, com la del danès Morten Brunnich sobre els ocells boreals, la de T. Pennant sobre Anglaterra, la dels Països Baixos de Noseman, la monografia de F. Cetti sobre els ocells sards i l’obra del venecià G. Zimanni, que fou la primera dedicada exclusivament als ous i als nius dels ocells. En el domini de l’anatomia, cal citar Vicq d’Azir, que efectuà la primera descripció completa i comparada de l’esquelet dels ocells. Al s. XIX es multiplicaren els estudis ornitològics, més i més independents de la resta de la zoologia, s’amplià el coneixement de les avifaunes regionals, es perfeccionà la sistemàtica, s’aprofundí en l’estudi de l’anatomia i la fisiologia i s’inicià la investigació de les migracions, tan destacades en els ocells com poc conegudes fins aleshores. L’avifauna provençal fou estudiada per P. Roux, la de Savoia per J. B. Bailly, la d’Alemanya per J. M. Bechstein i, sobretot, per la família Naumann, per Ch. L. Brehm i pel seu fill Alfred, la suïssa pel ginebrí V. Fatio, la italiana per F. A. Bonelli, Arrigoni Degli Oddi i E. Giglioli, i la de Catalunya per E. Vayreda. Sobre la base de les avifaunes regionals, aparegueren les que comprenen tot Europa, que inicià C. J. Temminck. Fou important l’obra conjunta de C. D. Degland i J. J. Z. Gerbe, les de H. E. Dresser i l’obra d’E. Hartert, dedicada a l’avifauna paleàrtica. Quant a la resta del món, cal esmentar R. P. Lesson, que explorà la Nova Guinea i fou creador de nous gèneres, i A. R. Wallace (cofundador, amb Darwin, de l’evolucionisme), que explorà les illes de la Sonda. El gran ornitòleg i dibuixant J. Gould plasmà i descriví els ocells australians, i a Amèrica del Nord hi ha l’obra paral·lela del pintor J. J. Audubon, que actualment dóna nom a un poderós moviment proteccionista. Àfrica fou estudiada, entre altres, per E. Ruppell, i la Xina, pel cèlebre missioner lazarista A. David. Entre els capdavanters de l’estudi de les migracions cal citar H. Gätke i Ch. Mortensen, i entre els sistemàtics, R. Gray i R. B. Sharpe. També durant el s. XIX s’inicià la publicació de revistes ornitològiques, com Rhea (1846) i, després, el Journal für Ornithologie i The Ibis , les quals encara apareixen. Al s. XX, l’ornitologia es desenvolupa en totes direccions. En el pla estrictament científic es completa el coneixement de l’avifauna mundial —Serventy a Austràlia, R. E. Moreau a Àfrica— i es perfecciona la sistemàtica —D. Amadon, E. Mayr i A. von Jordans, dedicat a les subespècies—, i els progressos més destacats s’acompleixen en paleontologia. També es desenvolupen ràpidament els estudis d’anatomia i fisiologia, l’ornitogeografia, l’ecologia i les investigacions sobre les migracions (on es destaca G. Kramer, descobridor del mecanisme de l’orientació), l’etiologia (especialment amb K. Lorenz), les comunitats ornítiques, la comunicació (crits i cants), l’oologia, la parasitologia, la dinàmica de les poblacions i l’efecte dels contaminants, etc. Entre els principals centres d’estudi de l’ornitologia cal esmentar les universitats de Cornell, Califòrnia, Oxford i Cambridge, l’Edward Grey Institute of Ornithology i el Severn Wildfowl Trust, dedicat a anàtids, que dirigeix P. Scott. El nombre de revistes especialitzades creix constantment i, ultra les esmentades, a Europa són publicades, entre altres, Alauda , Die Vogelwarte , Auk , L’Oiseau , Larus , Nos Oiseaux , Ornithologische Abhandlungen , British Birds , Aquila , Rivista Italiana di Ornitologia , Oologist Record , Ardeola (avifauna ibèrica) i l’efímera Balearica , primera i única apareguda als Països Catalans i dedicada a l’avifauna de les Illes. Paral·lelament, augmenta d’una manera extraordinària el nombre d’ornitòlegs. A més dels citats, cal destacar H. F. Witherby, E. Stresemann, O. Heinroth, D. Bannerman, J. P. Chapin, A. Wetmore, Dementief i J. Dorst. Quant a l’avifauna ibèrica, són d’importància els estudis de F. Bernis i J. A. Valverde. La projecció social de l’ornitologia és en plena expansió. Després de les manifestacions proteccionistes de la convenció internacional per a la protecció dels ocells (1902) han estat creats el comitè internacional de protecció als ocells (ICBP), l’oficina internacional per a la recerca dels ocells aquàtics (IWRB), etc. , a part altres societats no específicament ornitològiques, com la unió internacional per a la conservació de la natura (IUCN), assessora de la World Widlife Found. D’ací deriva l’establiment de reserves, les normes legals idònies i les restants accions protectores.

L'ornitologia als Països Catalans

Als Països Catalans hom troba referències ornitològiques útils en diversos texts antics, com els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa , de mossèn Cristòfol Despuig (1557); la Geografia de Catalunya , de Pere Gil (1600); les Décadas de la historia de la. . . ciudad y reino de Valencia , de Gaspar d’Escolano (1611) i, més tard, a la Historia geográfica y natural de Cataluña , de Mateu Aimeric (1766). El primer text en català dedicat exclusivament als ocells és el breu Catálogo i descripció dels pardals de l’Albufera de València , de Marc Antoni d’Orellana (1795). El primer treball ornitològic científic és obra del metge perpinyanès Pere Barrera i Volar, intitulat Ornithologiae Specimen novum, sive series avium in Ruscinone, Pyrenaeis montibus, atque in Gallia Aequinoxiali observatarum, in Classes, Genera et Species, nova methodo, digesta (1745), amb propostes sistemàtiques originals i amb l’esment dels noms catalans dels ocells del Rosselló i dels Pirineus. Gairebé un segle més tard, hom publicà novament, al País Valencià, el Catálogo de las aves de la Albufera de Valencia , d’Ignasi Vidal (1854). Al Rosselló es destaca l’obra de Lluís Companyó Histoire naturelle du département des Pyrénées Orientales (1863). L’estudi dels ocells de les Illes s’inicià amb el Catálogo metódico de las aves observadas en las Islas Baleares , de F. Barceló i Combis (1866). Segueixen Maurici Hernández Ponsetí amb el Catálogo de las aves observadas en la isla de Menorca (1911) i un gran nombre d’ornitòlegs europeus: Goethe, Gosse, Hartert, Henrici, Jourdain, Lentz, Ticehurst, Whistler i Witherby i, especialment, Adolf von Jordans i Philipp Winchester Munn, aquest darrer amb The birds of the Balearic Islands (1931). El primer ornitòleg important del Principat fou Estanislau Vayreda ( Fauna ornitológica de la provincia de Gerona , 1833) i, més tard, Emili Tarré i Tarré, Josep Fuset i Tubià ( Aves de Cataluña , 1913) i, dins la Institució Catalana d’Història Natural, Ignasi de Sagarra i Castellarnau. Després d’un llarg eclipsi, a l’inici dels anys 50 reprengueren els estudis ornitològics al Principat per iniciativa, sobretot, de Frederic Travé i Alfonso i de Salvador Maluquer i Maluquer —que esdevingué l’home clau en l’organització de l’ornitologia catalana contemporània— en el si de la secció regional catalana de la Sociedad Española de Ornitología (1954), que publica la revista Ardeola . En aquest període sobresurt el llibre de Joaquim Maluquer i Sostres, Els ocells de les terres catalanes (1956; reeditat el 1973 i el 1981). Des d’aleshores els estudis ornitològics s’han desenvolupat i especialitzat. És important la tasca proteccionista del Departament de Vertebrats del Museu de Zoologia de Barcelona, a càrrec de Salvador Filella i Cornadó, i els de fotografia faunística de J. R. Pons i Oliveras i Artur Sarró Martín. Els darrers anys han aparegut un nombrós grup de joves ornitòlegs que consoliden definitivament les activitats i els estudis ornitològics als Països Catalans.

Col·laboració: 
JoMS
Llegir més...