OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

paisatge

paisaje (es), landscape (en)
substantiu masculím
Geografia
paisaje (es), landscape (en)
geografia geog
Porció d’espai caracteritzada per un tipus de combinació dinàmica, i per tant inestable, d’elements geogràfics diferenciats —abiòtics, biòtics i antròpics—.

Aquests elements actuen dialècticament els uns sobre els altres i fan del paisatge un “conjunt geogràfic” indissociable, que evoluciona en bloc tant sota l’efecte de les interaccions entre els elements que el constitueixen com sota l’efecte de la dinàmica pròpia de cadascun dels elements considerats separadament. Així, hom pot parlar d’un paisatge humanitzat quan l’element antròpic ha actuat i ha modificat els altres elements i ha afegit a la natura elements propis (paisatge agrari, urbà, industrial), i d’un paisatge natural quan l’home no els ha modificats. Aquesta definició de paisatge, que incorpora al seu estudi la teoria de sistemes, en bona part a través de l’ecologia, no fou donada fins a mitjan sXX, car dintre el context de la ciència geogràfica el concepte de paisatge ha evolucionat molt des de l’inici. Fou l’escola geogràfica alemanya la capdavantera en aquest tipus d’estudis. Siegfried Passarge, al sXIX, els inicià en un intent de trobar un objecte propi i únic de la geografia. De fet, les anàlisis de la geografia regional han constituït sovint un intent d’arribar a través d’anàlisis sectorials superposades a la definició d’unitats espacials homogènies. Actualment, hom hi pot distingir tres direccions fonamentals d’estudi. La primera és l’estudi del paisatge des del punt de vista fisonòmic, el qual analitza el que hom veu i s’utilitzen els coneixements sectorials. El mètode és, però, global i qualitatiu, i hom hi arriba a definir unes determinades tipologies. En aquest sentit, a Catalunya hom ha efectuat diversos estudis com ara de la Muntanya Olositànica, el Montseny, les Gavarres, Sant Llorenç, etc. La segona direcció és l’estudi de tipus interdisciplinari. A partir de les diferents disciplines hom arriba a l’establiment de diferents complexos territorials homogenis. Metodològicament hom intenta l’aplicació de l’anàlisi factorial. De fet, hom aconsegueix els mateixos resultats que en el cas anterior, però el mètode és més rigorós. La tercera i última direcció és l’anàlisi sistemàtica, on els estudis se separen de la realitat, només interessa la quantificació i es redueixen a estacions concretes. Hom ha d’utilitzar anàlisis de laboratori per a arribar a quantificar la radiació, l’energia, les variacions etològiques, els elements simples, etc. , components del paisatge en cada estació.

Col·laboració: 
MBo

Llegir més...