Una vegada esfondrat l’imperi Otomà, el panarabisme culminà amb la creació (1945) de la Lliga Àrab, encaminada a la salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat, alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d’Àfrica, sobretot. Després de diversos intents no reeixits d’unificació per part d’alguns estats àrabs (RAU, 1958-61; Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958; Federació de Repúbliques Àrabs de Síria, Líbia, Egipte i Sudan, 1971; Unió de Líbia i Egipte, 1973; Unió de Líbia i Tunísia, 1974; Unió de Líbia i Síria, 1980; Unió de Líbia i Marroc, 1984) i de les distintes actituds adoptades davant les guerres araboisraelianes, l’entesa entre els països àrabs ha esdevingut més i més dífícil, entrebancada per les enormes diferències entre llurs règims polítics, les rivalitats regionals (entre l’Iraq i Síria, entre Líbia i Egipte, entre Algèria i el Marroc, entre l’Iran i l’Iraq, etc), el problema palestí i els interessos enfrontats entorn de l’explotació de petroli.
m
Història
Política