i participi | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

participi

participio (es), participle (en)
substantiu masculím
Gramàtica
participio (es), participle (en)
gramàtica gram
Mode no personal del verb —alhora amb l’infinitiu i el gerundi — en tant que no duu marca de persona.

Ve a exercir la funció d’adjectiu verbal. A causa d’aquest seu doble valor, adjectival i verbal, sintàcticament participa en les característiques de l’adjectiu i del verb (del sintagma nominal i del sintagma verbal). Així, com a adjectiu, el participi pot ésser afectat pels accidents propis de l’adjectiu. Com a verb, conserva moltes particularitats del règim verbal. El participi, però, no expressa per si sol ni el mode ni el temps verbal; només l'aspecte verbal: el procés de l’acció del verb en el seu terme. És una forma de passat. En català, les terminacions regulars del participi són -at, -ut i -it, respectivament, per a les tres conjugacions. Però les conjugacions segona i tercera presenten un gran nombre de participis irregulars. A més del participi passat, en català antic es conservà durant molt de temps el participi de present del llatí amb el seu valor actiu d’adjectiu verbal, equivalent a una oració de relatiu. Avui ha quedat reduït a un simple adjectiu postverbal que sovint admet una construcció substantivada. Aquests antics participis de present, avui adjectius, tenen terminació -ant, els de la primera conjugació, i -ent, els de la segona i la tercera, talment que els de la primera i una bona part dels de la segona coincideixen amb les formes de gerundi: agonitzant, aspirant, cantant, entrant, semblant, caient, combatent, creient, escrivent, ponent, suplent, bullent, ixent. Tots ells són d’una sola terminació per al masculí i el femení, llevat uns quants, substantivats, que han passat a significar ocupació, ofici o condició, i han pres també una forma per al femení: servent, serventa; aprenent, aprenenta; estudiant, estudianta.

Col·laboració: 
JBru

Llegir més...