La festa (en hebreu pesaḥ) és d’origen pastoral d’oferiment dels primogènits dels ramats, mentre que la dels àzims ja devia existir entre els cananeus, poble sedentari i agrícola. La Bíblia les presenta ja unides, de manera que la Pasqua coincidia amb el primer dia dels àzims, és a dir, el 14-15 de nīsan, mes lunar entre març i abril. Els texts de l’Èxode fan referència encara a una festa de pastors: el cap de família sacrificava l’anyell i amb la sang untava els muntants de les portes; després l’anyell era menjat ritualment. La nova ordenació de Josies prescrivia el sacrifici i l’àpat a Jerusalem, santuari central del poble. En època del Nou Testament l’àpat era fet a les cases particulars de la ciutat, car el nombre de forasters el feia impossible al temple. La festa, amb alguns retocs, ha perdurat fins avui. Israel, celebrant la pasqua, participa en l’alliberament d’Egipte i esdevé poble lliure, mentre espera encara la redempció definitiva del Messies. La darrera celebració pasqual de Jesús fou ocasió de la institució de l'eucaristia.
f
Judaisme