i pelegrinatge | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

pelegrinatge

peregrinación (es), pilgrimage (en), romiatge
substantiu masculím
Religió

Sumari de l’article

peregrinación (es), pilgrimage (en), romiatge
història de les religions hist rel
Pràctica devocional consistent a visitar col·lectivament o individualment un santuari per acomplir-hi actes especials de religió: devoció, penitència, vot, etc.

Tipològicament cal distingir entre pelegrinatges individuals i col·lectius i, dintre aquests, entre els que hom pot emprendre a qualsevol moment i els que estan vinculats a una festa. Cal distingir encara els purament devocionals d’aquells que pretenen uns fins ben determinats: coneixement de l'oracle, assistència a espectacles rituals (Jocs Olímpics), iniciacions rituals (misteris d’Eleusis) o guaricions (Epidaure). Fenomen conegut en gairebé totes les religions, pressuposa la idea que en determinats llocs es manifesta el poder diví (sagrat). Algunes, com el vedisme o el mazdeisme, que conceben la sacralitat inserida en l’espai, l’ignoren. Les festes locals de Mesopotàmia atreien multitud de forasters. Heròdot descriu l’afluència de grans masses a Bubasti (Egipte). Les solemnitats de Pasqua o de les cabanyelles atreien els israelites a Jerusalem. Són coneguts avui els pelegrinatges dels diversos santuaris o rius sagrats de l’hinduisme o la visita devocional dels japonesos als santuaris de la deessa Kuanon. En el cristianisme prenen una gran volada a partir del s IV els pelegrinatges a Terra Santa o a les tombes dels apòstols a Roma. Alguns pelegrins en deixaren un testimoni escrit; entre els antics destaca el Pelegrinatge escrit per Egèria (381-384). El culte de les relíquies i els miracles locals creen ja a l’edat mitjana altres centres universals, entre els quals hi ha Sant Jaume de Galícia, Mont-Saint-Michel, etc. Modernament, Lorda ha adquirit una fama indiscutible. Entre els musulmans el pelegrinatge (haǧǧ) a la Meca esdevingué obligatori, com un dels cinc preceptes fonamentals de l'islamisme: tot fidel adult i sa té l’obligació de practicar-lo almenys una vegada a la vida, tot acomplint un cerimonial determinat. Un dels ritus més notoris és el de la visita a la Ka'ba, d’origen preislàmic.

Els pelegrinatges als Països Catalans

Els primers testimoniatges catalans de pelegrinatges són del s X i molt freqüents als segles següents; els llocs més visitats eren Terra Santa, Roma i Sant Jaume de Galícia. Dels primers pelegrins notables hom pot esmentar el comte Ermengol II d’Urgell —dit el Pelegrí perquè morí anant a Terra Santa (1038)—, el bisbe Eriball d’Urgell (1042), etc. Es conserven relacions de pelegrins catalans a Terra Santa, com la del cerverí Guillem de Tremps (1323), la del mestre Guillem Oliver, de Barcelona (1464), i la del franciscà de Barcelona Joan López (1762-81). Les visites a Roma foren freqüents des dels comtes Oliba Cabreta (968), i a Sant Jaume de Galícia des de les visites de Guisbert (1023), sant Ermengol (1036) o el comte Hug II d’Empúries. Altres llocs de pelegrinatge foren Mont-Saint-Michel, Saint-Martin-de-Tours, Santa Maria del Pueg (que introduí a Catalunya les advocacions a Santa Maria del Puigdefrança) i Santa Maria de Rocamador. Dintre de Catalunya esdevingueren molt freqüents des del s XII els pelegrinatges a Montserrat i a altres santuaris marians o de sants, com Sant Magí de Brufaganya o Sant Segimon del Montseny. A Montserrat es conserva el Llibre vermell (1396) amb pregàries i cançons dels pelegrins. L’Església tenia un ritu especial per a l’inici dels pelegrinatges i per a la benedicció dels pelegrins, enregistrat als antics missals o rituals; als que anaven a Terra Santa, hom els imposava una creu, i als altres unes alforges o bastó. També hi havia una benedicció o processó per a la recepció dels pelegrins al seu retorn, els quals normalment portaven coses típiques de llurs pelegrinatges (una palma de Jerusalem o creus d’olivera, petxines de Galícia, creus obrades pels ermitans de Montserrat, etc). A part dels pelegrins individuals, hi ha notícies de pelegrins enviats pel comú de les poblacions o pels magistrats d’aquestes a determinats santuaris: Barcelona, el 1456, trameté dos pelegrins a Sant Jaume de Galícia a causa d’una pesta i Girona en trameté un altre per la mateixa causa el 1483; igualment feren Cervera (1523, 1531, 1541), Gurb de la Plana (1523) i moltes altres poblacions. Les viles de Martorell i Igualada feren ordinacions al principi del s XVI que tot cap de casa hagués de confessar i anar a Montserrat per quaresma. Actualment es conserva el costum del pelegrí de Tossa, enviat per la població cada any a Santa Coloma de Farners.

Col·laboració: 
JTR / DBP

Llegir més...