Traducció alhora dels mots grecs prósopon (màscara que duien els actors dramàtics) i hypóstasis (substrat o suppositum, subjecte d’atribució i principi darrer d’acció), el terme “persona” fou conceptualitzat filosòficament només en l’àmbit cristià, a partir de la filosofia hel·lenística (neoplatonisme, epicureisme i, sobretot, estoïcisme) i en explícita relació amb la cristologia i amb la reflexió sobre el misteri trinitari. L’aplicació del terme “persona” en cadascuna d’aquestes dues qüestions teològiques correspongué, respectivament, a cadascun dels dos sentits fonamentals que el concepte comportava, segons que traduís hypóstasis (l’individu en tant que irreductible, incomunicable i irrepetible) o prósopon (l’individu en tant que obert a la comunicació i a la interrelació i que necessita altri). Referit a l’home, el concepte de persona ha remarcat preferentment, bé que mai no exclusivament, en l’escolàstica, el sentit d’individualitat, línia encara dominant en Descartes. Més modernament, per contra, hom insisteix en l’aspecte social de la persona, tot procurant de superar l’individualisme (i, en aquest sentit, el de persona és entès com a concepte oposat al d’individu), alhora que hom se serveix del terme “persona” per a expressar la irreductibilitat de l’individu humà a simple moment de la societat (en contraposició, doncs, tant a la despersonificació de la vida contemporània com a les tendències totalitaristes de qualsevol signe: feixistes, comunistes, etc. ); típicament antiindividualista i alhora antitotalitarista és la comprensió de la persona en la filosofia d’E. Mounier (personalisme 2 2).
f
Filosofia