La influència de la filosofia de Plató ha estat tan considerable que hom pot dir, no pas sense raó, que el platonisme abasta tota la història del pensament occidental i àdhuc d’una part de l’oriental (tradicions bizantina i àrab). El platonisme, per exemple, és discernible en Aristòtil i en l’estoïcisme, és inseparable del neoplatonisme —amb el qual ve com a confondre's en endavant—, té una particular ascendència en la tradició filosoficoteològica llatina dels s. IV-V —sobretot en Calcidi (i el seu comentari al Timeu), Macrobi (In Somnium Scipionis), Victorí (Adversus Arium i De generatione Verbi divini) i sant Agustí — i té sobre l’edat mitjana un domini pràcticament universal, del qual és típic exponent l’escola de Chartres; mitjançant sant Agustí (i el que hom anomena platonisme augustinià o augustinisme platònic), la influència platònica vertebra —primer quasi exclusivament i després en competència amb l’aristotelisme— la gran tradició escolàstica, i àdhuc perdura amb més o menys força tant durant l’edat moderna (sobretot en l’escola platònica de Cambridge, però també en Spinoza, Leibniz i Kant) com en la filosofia dels dos últims segles (darrer Fichte, Schopenhauer, escola de Marburg, neoscolàstica, etc). Manifestació, i alhora condició de possibilitat, de la mantinguda ascendència medieval del platonisme fou l’abundància de traduccions d’obres de Plató al llatí (parts del Timeu, per Ciceró, Calcidi i Macrobi; fragments citats pels pares de l’Església; el Menó i el Fedó, pel calabrès Enric Aristip, al s. XII; parts del Parmènides, traduïdes, al segle següent, pel dominicà Guglielmo di Moerbeke dels corresponents comentaris grecs de Procle; etc) i a l’àrab (el Timeu, pel siríac Yaḥyà ibn al Bitrīq i per l’àrab Ḥunayn ibn Isḥaq, al s. IX, el segon dels quals traduí també la República, les Lleis i el Sofista; el Timeu, traduït del siríac per Yaḥyà ibn ‘Adrī, al s. X; etc), així com les corresponents sèries de comentaris (grecs, llatins, siríacs, armenis i perses) a diverses d’aquestes obres platòniques; una recopilació de tots aquests materials ha estat duta a terme per R.Klibansky, a partir del 1939, en el conjunt de volums que integren l’intitulat Corpus platonicum, introduït per l’obra del mateix recopilador The Continuity of the Platonic Tradition During the Middle Age i subdividit en dues sèries (la del Plato Latinus i la del Plato Arabus) i dos apèndixs (el del Plato Syrus i el del Plato Hebreus). En la difusió i transmissió del platonisme hom pot distingir diverses tradicions, les quatre principals de les quals són la llatina, l’àrab, la judaica i la bizantina. De la tradició llatina cal esmentar —a part la ja dita escola de Chartres— Boeci (intèrpret platonitzant de diversos texts aristotèlics i esforçat conciliador entre Plató i Aristòtil), Joan Escot Eriúgena, Robert Grosseteste (~1175-1253), Alexandre de Hales i bona part dels teòlegs místics medievals. Pel que fa a la tradició àrab —que té els orígens en la tradició siríaca, sobretot d’Edessa i de Nísibis—, el platonisme (en la seva forma neoplatònica) es confon amb el mateix aristotelisme en el sentit, per exemple, que tractats com el Liber de causis i la Theologia Aristotelis, atribuïts a l’Estagirita i d’una gran influència no sols entre els àrabs, sinó també —mitjançant aquests— sobre l’escolàstica medieval, són obres estrictament neoplatòniques (inspirades en Procle i Plotí, respectivament); destacats pensadors, en aquest sentit, són, d’altra banda, al-Kindī i al-Fārābī. En la tradició judaica cal destacar l’herència platoniconeoplatònica de la filosofia judeoalexandrina, representada sobretot per Filó, i de figures posteriors com les d’Isaac Israelí (s. IX-X), d'Avicebró i de Maimònides, en qui el platonisme es troba molt barrejat amb l’aristotelisme. La tradició bizantina, que pot ésser considerada com a continuadora de l’Acadèmia, després de la seva dissolució (529) per Justinià, és representada —en la línia d’influència de Procle i del Pseudo-Dionisi (Dionís Areopagita)— pels tres filòsofs de Gaza, Enees, Zacaries i Procopi, i per Joan Filopó i Màxim el Confessor, als s. VI-VII, així com per Aretes de Cesarea i, fins a un cert punt, també per Foci, al s. IX, i per M.Psel·los, al s. XI; Joan Itàlic, deixeble d’aquest darrer, en emigrar a Itàlia féu que la tradició platònica bizantina es difongués amb nova força a l’occident, i semblantment succeí, al s. XV, amb G.G. Plethon, l’influx del qual fou decisiu en la creació de l’acadèmia florentina (acadèmia platònica de Florència), el nucli més important de la floració que el platonisme i el neoplatonisme assoliren en el Renaixement, època en què hom ha de destacar, així mateix, la figura excepcional de Nicolau de Cusa.
m
Filosofia