OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

carta de poblament

substantiu femeníf
Història del dret
Trasllat de la carta de poblament de Paüls dels Ports, concedida per Alfons I
© Fototeca.cat
història del dret hist dr
Concessió feta pel sobirà o senyor d’un lloc amb la finalitat d’atreure-hi pobladors o arrelar la població ja existent en una localitat.

L’atorgament d’aquestes cartes de poblament, assimilables a voltes, pel seu contingut i ocasionalitat, a les cartes de franquesa, va estretament lligat a les diferents etapes de reconquesta i repoblació del país, i també a la promoció cívica dels nuclis veïnals, i presenten diferents característiques, segons el seu contingut. Més rares en els primers segles altomedievals, en què la restauració de les comarques de la Catalunya Vella s’opera preferentment per aprisions i per establiments individuals (sols pot esmentar-se d’aquesta època algun privilegi important d’índole fronterera, com el de Cardona, 986), van prodigant-se, en canvi, a mesura que les armes cristianes s’endinsen per les regions de la Catalunya Nova (marques del Penedès i Segarra), als segles X i XI, i sobretot abunden en gran manera en la tasca colonitzadora de les valls del Segre i Ebre, arran de l’ocupació de les contrades lleidatanes, tarragonines i tortosines (des de mitjan segle XII). La conquesta de les terres valencianes prolonga en certa manera l’etapa darrera del procés esmentat, especialment per l’actual zona castellonenca, durant la segona meitat del segle XIII i principi del XIV, i es reprendrà novament, tres segles després, en totes les contrades valencianes com a resultat de la despoblació ocasionada per l’expulsió dels moriscs, del principi del segle XVII. Les característiques d’aquest gènere de document jurídic difereixen quant a la seva diversa naturalesa. Un primer tipus, més senzill, podria qualificar-se d’establiments agraris col·lectius, puix que els seus exemplars es limiten a fixar les condicions de tinença, explotació i disposició de les terres a repoblar. Són freqüents en totes les etapes, però abunden en les de colonització de les marques desertes del Penedès i la Segarra, i també en les de les terres ponentines. En les de València, solen acompanyar-se del reconeixement d’un dret especial per al nou lloc (lleidatà o aragonès). Les derivades de la colonització postmoresca, presenten una complexa regulació agrària veïnal. Un segon tipus, més complet, podria vincular-se a les cartes de franquesa, per tal com l’erecció o ampliació, etc., d’un lloc o vila se centra fonamentalment en el reconeixement a llurs moradors d’unes exempcions d’ordre fiscal i d’unes garanties polítiques (judicials, etc.), que afavoreixen la repoblació desitjada o podrien evitar una despoblació temuda (és el cas freqüent en les cartes senyorials en antigues viles de la Catalunya Vella als segles XII i XIII). Finalment, el tipus més complet uneix a les característiques dels dos anteriors (establiment agrari, franqueses senyorials) la fixació d’unes normes elementals d’índole penal o processal per al règim intern de la nova comunitat veïnal que s’hi pensava constituir. Es tracta ja d’un vertader estatut jurídic urbà, bé que primari, per endegar la vida d’importants centres ciutadans, com en el cas de Tortosa (1149) i de Lleida (1150). Llurs redaccions, similars, degudes a Ramon Berenguer IV, per raó de tal caràcter servirien de base a la carta que el 1230 atorgaria Jaume I per ordenar la naixent organització de la ciutat i regne de Mallorca, també d’arrel musulmana. Els concedents d’aquestes cartes eren els sobirans, o els senyors jurisdiccionals, i àdhuc merament dominicals, del respectiu lloc o regió. Els beneficiaris podien ésser un petit grup o equip de nouvinguts que intervenien en una relació de mena contractual amb el concedent, o bé la col·lectivitat innominada d’eventuals pobladors, presents o futurs, als quals era dirigida la carta, com a estatut, atorgat unilateralment. Però en un i altre cas, constituïen l’instrument jurídic bàsic del règim de la naixent comunitat veïnal; i àdhuc en el cas que la carta fos complementada o superada posteriorment per nous costums, aquella era mantinguda i mirada sempre com a reglamentació vigent, principalment com a títol de possessió immobiliària, dels veïns d’un lloc. En aquest aspecte no és estrany veure'n al·legades algunes fins al principi del segle XIX.

Col·laboració: 
JMFR

Llegir més...