En les gimnospermes el pol·len va a parar a una gota de líquid secretada pel micròpil; en les angiospermes el pol·len és captat per l’estigma. Si el pol·len prové de la mateixa flor, hi ha autopol·linització, i si procedeix d’una altra flor, hi ha pol·linització creuada, la qual ofereix més possibilitats de recombinació gènica. Sol haver-hi mecanismes per a evitar l’autofecundació, com ara la proteràndria i la proterogínia. Hi ha diversos agents pol·linitzadors (vent, aigua i diversos animals), entre els quals i les flors s’ha establert una adaptació en el curs de l’evolució. La pol·linització pel vent (anemofília) es dóna en plantes diverses però amb flors d’estams exserts, poc vistoses, sense nèctar, inodores, sovint unisexuals i generalment aclamídies, i amb grans de pol·len de superfície llisa o vesiculosos. La pol·linització per l’aigua (hidrofília) només ocorre en algunes plantes aquàtiques, amb flors inconspícues, inodores i unisexuals, i amb grans de pol·len allargats i llisos. La pol·linització per animals (zoofília) és molt comuna i competeix a diversos grups zoològics. La més freqüent és la pol·linització per insectes (entomofília), especialment himenòpters, lepidòpters, dípters i coleòpters. Els himenòpters i els lepidòpters responen a les olors fruitoses, mentre que els dípters i els coleòpters són atrets per olors fètides. La pol·linització per quiròpters (quiropterofília) és freqüent a les regions tropicals i les flors adaptades a ella s’obren de nit, són blanquinoses, fan olor fruitosa i tenen nèctar i peces florals mengívoles. La pol·linització per ocells (ornitofília) té importància a les zones càlides i les flors que la presenten són inodores i acolorides de vermell, groc o blanc.
f
Botànica