Les pomes reben diversos noms segons llurs dimensions, color, sabor, forma, etc., i, encara, segons les contrades. Hom se la menja amb pell o pelada, cuita o amb xarop o compota. És emprada per elaborar melmelades. Es conserva molt bé. Té propietats laxants, per bé que el seu mesocarpi ratllat i oxidat és emprat com a antidiarreic casolà. Acada 100 g hi ha 84 g d’aigua, de 9 a 15 g de glúcids, i a més conté proteïnes, aminoàcids, lípids, minerals, vitamines, àcids orgànics, pectina, polifenols i èsters.
La producció de pomes, tradicional a les regions plujoses i als petits regadius dels Països Catalans, ha canviat de signe d’ençà de la generalització del conreu en plantacions regulars, iniciades a la regió de Lleida cap al 1955. Eren pomeres altes, plantades cada 6 o 7 metres, que vol dir de 250 a 300 per ha. Hom anà seleccionant les varietats, que han restat reduïdes a quatre de dominants: starking, amb un 30% dels arbres, bellesa de Roma, amb un 25%, golden, amb un 10%, stayman, amb un 8%. Aquell any els Països Catalans ja colliren prop d’una quarta part de les pomes de l’Estat espanyol. En acabar els anys cinquanta la regió de Lleida, amb 280.000 qm, i la de la Seu d’Urgell, amb prop de 100.000, destacaven en la producció catalana. El 1968 la poma s’havia imposat entre les altres fruites fresques i seques, amb una producció comparable a la de la pera i el préssec junts, i només superada per la taronja i la mandarina. La regió de Lleida assolí el milió de qm i mantenia una taxa d’increment d’un 20% anual.