Són designats diversament per raó de les circumstàncies que els configuraren: art carolingi en els nuclis centrals de l’imperi, l’art de la renaixença carolíngia a Itàlia com a retorn i reviscolament de l’art romà; a la península Ibèrica hom distingeix l’art asturià, que creà monuments singulars, i l’art mossàrab, empeltat en les obres d’aplicació de l’arc de ferradura. Tots amb un procés que deriva de les anteriors formes tradicionals, encaminat a l’evolució d’aquestes amb nous assaigs d’estructures, no arribaren a aconseguir una dinàmica en la plenitud ni en l’extensió fins que foren ofegades per la difusió del romànic, terme de les recerques dels volums en supeditació de les estructures a la plena aplicació de les voltes en les cobertures dels edificis.
A la Catalunya dels comtats pirinencs, des del Llenguadoc fins a Barcelona, els pocs monuments conservats, sobreviscuts a l’impacte del romànic, reprenen l’aire de les construccions anteriors a la invasió sarraïna, refetes o obrades de nou modestament en l’afany de consolidar les repoblacions. S'hi manifesten les alenades que pogueren arribar de la cultura carolíngia i, amb major intensitat, dels corrents mossàrabs procedents de l’interior de la Península i, cap al darrer terç del segle X, de les irradiacions de la cultura califal cordovesa en els elements d’aplicació. Aquest llarg període caracteritzat pels replantejaments, com que no obeeix a una neta configuració d’estil, hom l’anomena convencionalment d’art preromànic com a camí que fou fressat abans d’arribar al romànic (art català).