i protestantisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

protestantisme

protestantismo (es), Protestantism (en)
substantiu masculím
Cristianisme
protestantismo (es), Protestantism (en)
cristianisme crist
Conjunt de les confessions cristianes eixides de la Reforma del segle XVI o influïdes per ella.

La designació protestant els ve de la dieta d'Espira (1529). Gradualment el mot esdevingué comú als deixebles de Martí Luter (1483-1546), als seguidors de Huldrych Zwingli (1484-1531), als continuadors de Thomas Cranmer (1489-1556) i als addictes de Joan Calví (1509-64). Per raons teològiques i històriques, alguns grups s’estimen més aviat ésser anomenats evangèlics o reformats. No volien pas crear una nova Església, sinó reformar l’Església existent i tornar-la a la doctrina i les pràctiques apostòliques, però, progressivament, la separació esdevingué un fet. Subratllaren la glòria i la transcendència absolutes de Déu, proclamaren l’autoritat suprema de la Bíblia i confessaren la perfecta redempció assolida per Jesucrist i la joia cristiana que dóna la seguretat de la salvació. En conseqüència, el protestantisme impulsa les versions populars i la distribució de la Bíblia i valora la predicació de la Paraula per damunt del sacramentalisme i les cerimònies litúrgiques. Conserva dos sagraments: el baptisme i la Santa Cena (eucaristia). Rebutja la vida monàstica, entesa com una obra humana, oposada a la fe (justificació) i canvia l'ascesi per l’ètica individual. En néixer, significà la fi d’un poder religiós monolític a l’Europa culta, impossibilitant una hegemonia internacional secular i religiosa amb tot l’antic sistema cultural. Hom hi retrobà una forma per a expressar la pròpia fe. Pobles sencers (a Alemanya, a Escandinàvia, a Holanda, a la Gran Bretanya i a Nord-amèrica) foren anomenats protestants. La seva cultura influí les arts, la tecnocràcia, les formes de govern (sistemes democràtics), el capitalisme i els idearis culturals. Com a moviment religiós, continua en la línia dels intents reformistes medievals dels valdesos (valdès) a Occitània, França, nord d’Itàlia i a Catalunya (segle XIII), dels hussites (hussita) a Bohèmia (segle XIV), dels deixebles de John Wycliffe (1384), a Anglaterra, i els de Girolamo Savonarola (1452-98), a Itàlia.

Històricament, hom distingeix en el seu si la Reforma (segle XVI); l’ortodòxia protestant (segle XVII); el pietisme del segle XVIII, com a reacció contra el racionalisme i el naixement de la teologia crítica; el liberalisme típic del segle XIX (protestantisme liberal), al costat d’altres corrents importants, com el revivalism, que han influït en la vida dels fidels i la teologia de la conciliació (de l’ortodòxia amb les noves idees filosòfiques); el protestantisme contemporani, influït per la teologia dialèctica (Karl Barth, 1886-1968; Emil Brunner, 1889-1966) i la desmitologització (Rudolf Bultmann, 1889-1976). Alguns refugiats de l’Alemanya nazi, com Paul Johannes Tillich (1886-1965), han interpretat els nous corrents teològics europeus a Nord-amèrica. Inicià l'ecumenisme, malgrat el refús d’alguns grups ortodoxos i conservadors que hi veien influències liberals, i a partir del 1948 començà uns primers contactes amb els ortodoxos orientals i el catolicisme. Desenvolupa contínuament treballs d’evangelització dintre i fora dels països d’origen (missió).

Cronologia del protestantisme als Països Catalans
Les primeres manifestacions de protestantisme als Països Catalans començaren al segle XVI. Hom intentà d’introduir llibres escrits per Luter, traduïts al castellà, a València. Molts marxants i contrabandistes bearnesos hugonots anaven al Principat per a negocis i alhora, discretament, difonien llurs creences. Un altre nucli es trobava entre els remers del moll de Barcelona. Segurament molts d’ells complien sentències imposades pel Sant Ofici i d’altres hi eren per haver estat bandolers hugonots. És versemblant que tampoc no hi mancaren els convertits, per llur relació amb els mariners originaris dels països protestants. Per a ells demanà el governador que els jesuïtes dediquessin un sacerdot que contrarestés aquelles influències. Els acusats que comparegueren en els actes de fe celebrats al Principat entre els anys 1539 i 1571 procedien de poblacions diverses: n'hi havia de francesos, occitans, alguns de castellans i també naturals del país (tots els sentenciats a l’acte de fe del 1571 eren naturals de Barbens). Amb la vinguda de tropes franceses que lluitaven al costat dels catalans contra els soldats de Felip IV, el protestantisme fou consentit; fins i tot hi hagué predicació pública en algunes poblacions, com Barbens, perquè molts dels occitans reclutats eren hugonots. Cap a la fi del segle XVII, el protestantisme continuava fent proselitisme i hi hagueren algunes conversions, bé que escadusseres. Gaspar de Centelles i Montcada, Segimon Arquer, Pere Galès i Joan Nicolau Sacharles són les figures evangèliques més conegudes d’aquell temps. Ben entrat el segle XIX, el protestantisme començà les seves activitats de cap i de nou. Ramon Monsalvatge preparà una missió cap a l’illa de Mallorca, però un canvi al govern destorbà el projecte i hagué de fugir vers Amèrica (1838). L’anglès Graydon distribuí la Bíblia —en català i en castellà— per les ciutats i els pobles de la costa (1835), Francesc de P. Ruet aplegà els primers protestants barcelonins (1855), però fou empresonat i exiliat a Gibraltar, on organitzà una petita comunitat (1856). El seguí Manuel Matamoros, també empresonat (1860) i exiliat (1863). El govern provisional nomenat per la revolució que derrocà Isabel II (1868) proclamà la llibertat religiosa (1868). Immediatament, els protestants i alguns missioners estrangers eixiren de la clandestinitat i es dedicaren al proselitisme. Organitzaren les primeres esglésies, que donaren origen a noves comunitats. Amb la restauració monàrquica d’Alfons XII, la nova constitució (1876) reduí la llibertat religiosa a una tolerància (article 11). Els protestants la impugnaren moltes vegades, però la nova llei marcaria la política religiosa de l’Estat espanyol. La Segona República obrí noves possibilitats als protestants per a desenvolupar lliurement llurs activitats. El moviment protestant organitzà nombrosos actes públics, obrí llibreries, anà a les fires i fundà més comunitats. Des de Lleida partí el primer Camió bíblic (1933), i de Barcelona el segon (1935). Aquells bibliobusos, transformats en exposicions mòbils, resseguiren les poblacions del país. Durant la Guerra Civil de 1936-39, amb la col·laboració de l’ajuntament de Barcelona hom repartí entre la població civil els queviures que els quàquers i altres comunitats protestants enviaren des de l’estranger. Acabada la lluita, el nou règim es declarà confessionalment catòlic i prohibí qualsevol devoció acatòlica. Alguns protestants foren multats o empresonats perquè se'ls trobà celebrant llurs oficis. L’article 6 del Fuero de los españoles (1945) tolerava només els cultes privats. Els protestants superaren totes les dificultats legals i el nombre de llurs addictes fins i tot augmentà considerablement. La llei sobre la llibertat religiosa (1967) no despertà gaire entusiasme, malgrat que oferia garanties millors per al desenvolupament de les Esglésies protestants. Els protestants han celebrat quatre congressos: el primer a Madrid (1919); el segon a Barcelona (1929); el tercer a Madrid i el quart a Barcelona (1969). Amb el suport de la Societat Bíblica de Londres editaren Lo Nou Testament, versió de Melcior Prats i Colom, que seguia el text de la Vulgata. N'imprimiren quatre edicions: Samuel Bagster, Londres (1832); Richard Watts, Londres (1835); A. Bergnes de las Casas, Barcelona (1835), i José Cruzado, Madrid (1888). La Carta als Romans, traduïda del grec per Francesc de P. Castells, primerament fou publicada a la revista El Eco de la Verdad, a Barcelona (1894), i més tard sense data de publicació. Altres traductors treballaren en els evangelis segons Lluc (1911) i Joan (1914). Entre els anys 1924-28 enllestiren els quatre evangelis i els Fets dels Apòstols, i hom n'estampà successives edicions. Tot seguit treballaren en la traducció dels altres llibres del Nou Testament, però aquesta obra restà inèdita a causa de la revolta del 1936. La Fundació Bíblica Evangèlica, dita posteriorment Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya, inicià els seus treballs l’any 1966. Ha publicat els evangelis de Marc (1970) i Joan (1974), traduïts directament del grec, i els Salms (1986). Col·laborà en la traducció i edició del Nou Testament interconfessional (1979). També ha editat llibres, himnaris, opuscles i la revista periòdica Presència Evangèlica (des del 1968), tot en català. Els protestants han fet una tasca social: han creat escoles de primer i de segon ensenyament, cases per a vells i per a orfes, colònies d’estiu, un hospital a Barcelona, seminaris teològics i una escola teològica nocturna, a Barcelona (CEEB). Han desenvolupat moltes obres benèfiques i contribueixen a ajudar els damnificats per catàstrofes, campanyes contra la fam, socors a la infància, ajut als leprosos, etc. Pel que fa a les relacions ecumèniques, uns sectors protestants són partidaris dels contactes interconfessionals; d’altres mantenen una actitud oposada, si bé respectuosa, que els permet de conviure i de mantenir un diàleg amb els altres cristians, malgrat que defugen la unitat formal. El 1992, els protestants de l’Estat espanyol signaren un acord amb el govern, el qual reconeix l’arrelament al país d’aquesta minoria religiosa i en regula les activitats en un pla d’igualtat amb les altres confessions. L’any 1997 se celebrà a Barcelona el 1r Congrés Protestant de Catalunya amb el lema ‘Els evangèlics a l’Església del segle XXI’. Aquell any hi havia a Catalunya uns 300.000 cristians evangèlics repartits en diferents comunitats, algunes de les quals tenien més de 125 anys d’existència. El Congrés es proposà la normalització del protestantisme a Catalunya i la renovació de la manera de presentar Jesús. Hi participaren 400 persones. Entre les conclusions destaquen: la recuperació del sentit bíblic de la família i de la llar, l’accés de la dona a tots els ministeris, la revaloració dels joves, i la necessitat de construir una Església d’expressió i de cultura catalanes. El mateix any 1997 se celebrà a Madrid el 6è Congrés Evangèlic Espanyol sota el lema ‘Una fe, un poble, un propòsit’. Al maig del 1998 se signà un conveni marc entre el Consell Evangèlic de Catalunya i el govern de la Generalitat.

Col·laboració: 
JGP
Llegir més...