Provinent de fonts diverses —els llibres sapiencials bíblics, en especial els proverbis de Salomó, preceptes del Nou Testament, dites atribuïdes a filòsofs clàssics, orientals i cristians— i transmesa per reculls i antologies, la literatura proverbial fou molt conreada a l’edat mitjana com a gènere i influí en altres aspectes literaris.
A Catalunya, ultra les traduccions dels de Salomó, hi ha, entre d’altres, els Proverbis de Guillem de Cervera, el Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs, de Jafudà Bonsenyor, el Libre de saviesa, els Proverbis de Ramon, el Libre de mil proverbis i els Proverbis d’ensenyament, de R. Llull —el qual, altrament, feu ús abundós del gènere com a recurs expressiu al llarg de la seva obra en general a partir de l’Arbre de Ciència (1296)—, la traducció del De consolatione, de Boeci, el Libre de Cató, la Doctrina moral, de N. Pacs, el Libre de tres, el Libre de bons ensenyaments, de Mn. Arnau, i el Libre de bons amonestaments, d’A. Turmeda, que, datat a Tunis el 1398, serví de llibre de lectura als infants de Catalunya almenys des del 1635 al 1821. Al mateix temps, la parèmia popular es feia present en la poesia i la prosa com a recurs estilístic gràfic i viu: hi sobresurten F. Eiximenis i sant Vicent Ferrer; B. Metge hi recorregué; en prové la part més original dels Amonestaments de Turmeda. Són de l’època d’aquests autors els primers reculls de proverbis populars catalans.
El renaixement del segle XV, sense abandonar la literatura proverbial culta, ara de tipus humanístic —Flores de Petrarca, J. Amiguet, 1502—, aprofità la precisió lingüística i conceptual de la parèmia popular, com ho feu amb les frases familiars i altres recursos verbals d’expressió col·lectiva. L’Espill, de J. Roig, i el Tirant en són exemples il·lustres. El fenomen s’inscriu, doncs, en la problemàtica general de la història de la llengua. I així, el proverbi popular fou particularment atès durant les preocupacions filològiques del segle XVI, com a manifestació de la llengua nacional i del saber popular. En aquest sentit, i vinculant-se, a més, amb les reivindicacions de la llengua, des del segle XVI al XIX el proverbi popular penetrà en els diccionaris i les gramàtiques, i fou objecte de recol·lecció i publicació, com feren J.C. Amat, Ll. Galiana i C. Ros, per a citar el cas d’un català dels volts del 1600 i el de dos valencians del segle XVIII.
Els estudis folklòrics promoguts pels ideals romàntics potenciaren la recol·lecció i l’estudi de la paremiologia popular catalana fins als nostres dies. Diccionaris a part, hom pot recordar els noms de M. Bruguera, E.C. Girbal, C. Gomis, J. Bergnes, F. Llagostera, J.V. Bastús, C. Bosch de la Trinxeria, J. Coroleu, J. Martí Gadea, S. Farnés especialment, O. Miró, A. Bulbena, R. Font, A. Capmany, J. Esteve i Seguí, A. Bergós, I. Rullan, Ll. Fullana, F. Baldelló, J.M. Borràs i Jarque, E. Bayerri, R. Matas, M. Sanchis Guarner i J. Amades, autor d’un dels reculls més copiosos.
El 1997 el paremiòleg Víctor Pàmies i Riudor inicià un buidatge asistemàtic de totes les fonts fraseològiques, escrites, orals o digitals, buidatge recollit a La paremiologia catalana comparada digital (PCCD), consultable digitalment.