Malgrat aquesta fonamental arrel freudiana de la psicoanàlisi, la seva exacta delimitació no resta sempre ben clara; així, quan la doctrina que sustenta el mètode psicoanalític es refereix al tema de l’inconscient, rep el nom de psicologia profunda i engloba variants de la psicoanàlisi com és ara la psicologia analítica, la psicologia individual i l’anomenada neopsicoanàlisi, mentre que, quan insisteix en el paper primordial de la motivació, s’orienta en el sentit de la psicologia dinàmica i, quan ultrapassa l’àmbit psicologicoindividual i incideix en la cultura (sociologia, literatura, art, religió), correspon àdhuc al gran moviment de reacció antiracionalista, propi dels darrers cent anys. L’elaboració del mètode psicoanalític per Freud s’originà a partir de l’observació d’aquest dels efectes nocius de determinats esdeveniments traumàtics aparentment oblidats; l’establiment ulterior d’un vincle entre aquests esdeveniments i els símptomes observats —corresponents sovint a actes a primera vista intranscendents (els anomenats actes fallits, com és ara l’equivocació d’un nom per un altre, l’oblit de fer quelcom, etc) o de significat estrany (rentar-se obsessivament les mans, cleptomania, frigidesa, etc)— portà, consegüentment, Freud a l’afirmació d’un inconscient dinàmic, a partir del qual hom pot comprendre el sentit d’aquells símptomes en superar la sèrie de resistències que l’esmentat inconscient determina.
En l’intent d’aconseguir de superar aquestes resistències, Freud provà successivament la hipnosi i la suggestió i finalment se serví de la lliure associació, tècnica creada per dirigir el pacient a respondre de forma lliure i espontània, a partir de qualsevol associació d’idees, sentiments o evocacions, i que es palesà molt útil per al desarrelament de les repressions. Al costat de la lliure associació, el psicoanalista (que també ha hagut de sotmetre's a una prèvia psicoanàlisi didàctica i de control) ha de comptar amb els fenòmens de transferència del pacient, en virtut de la qual les actituds emocionals de l’inconscient d’aquest són transferides a ell, al llarg del tractament (d’una durada de mesos i àdhuc d’anys), i així pot ajudar-lo mitjançant una millor comprensió dels seus problemes; finalment la psicoanàlisi se serveix de la interpretació dels somnis, procediment per a arribar a l’inconscient mitjançant la mateixa lliure associació a la qual responen en llur mecanisme, bé que d’una manera disfressada (contingut latent), els somnis. Quant als principis teòrics que, en Freud, donen suport al mètode de la psicoanàlisi, cal distingir dos aspectes: l’un referent a la constitució mateixa de l’individu i l’altre relatiu a una concepció general de l’existència.
Pel que fa a l’individu, hom afirma la tendència humana a suprimir tota excitació penible (principi del plaer), contra la qual s’imposen les condicions del món exterior (principi de realitat), així com la tendència de les experiències traumatitzants a repetir-se (compulsió de repetició); així mateix, hom estableix tres instàncies psíquiques, anomenades l'allò (conjunt de pulsions primàries sotmeses al principi del plaer), el super-jo (conjunt de prohibicions morals interioritzades) i el jo, la tasca del qual és de resoldre els conflictes entre les dues instàncies anteriors; els desajusts del comportament (regressió, neurosi, malalties psicosomàtiques, delinqüència, etc) no són sinó resultat de la no-resolució d’aquests conflictes. Pel que fa a una concepció més general de la realitat, la psicoanàlisi comporta, d’una banda, el reconeixement que els fets psíquics obeeixen a un determinisme, i no pas a l’atzar, i també l’acceptació que els processos afectius gaudeixen d’una certa autonomia i poden ésser desplaçats; i, d’altra banda, l’afirmació d’una clara primacia de la sexualitat i l’agressivitat, així com dels complexos (sobretot el d’Èdip), i la suposició que els trets sexuals de l’individu són determinats des de la infància (estadi). Convertida, més enllà del seu caràcter de mètode, en ciència aclaridora i àdhuc explicativa del comportament humà, la psicoanàlisi forneix actualment hipòtesis de treball fecundes en el camp de les ciències humanes, des de la pedagogia i la sociologia fins a l’antropologia i la religió.
Tendències i personalitats de la psicoanàlisi després de Freud
S. Freud tingué en vida nombrosos seguidors i deixebles i fundà un moviment que actualment roman actiu i independent. Els seus deixebles desenvoluparen la teoria freudiana i hi afegiren nous aspectes. Dos dels primers deixebles de S. Freud, que juntament amb d’altres psicoanalistes formaren el que hom anomena primera generació, foren K.Abraham i E.Jones. Ambdós es caracteritzen per seguir fidelment l’ortodòxia freudiana i feren nombroses aportacions a la psicoanàlisi, sobretot el primer. La psicoanàlisi, però, ja en temps del seu fundador, conegué diverses escissions, de les quals les dues primeres foren les d’A. Adler i C.J. Jung, que iniciaren dues escoles diferenciades, dites, la primera, de psicologia individual (1911) i, la segona, de psicologia analítica (1914). Adler, antideterminista i antibiologista, i que sempre mostrà discrepàncies amb S. Freud, no compartia la teoria que el trauma sexual infantil fos la causa de la malaltia mental i donà la importància al fet que cada home es mou competitivament per tal de superar el seu sentiment primari d’inferioritat. Jung, per la seva part, en una direcció antropológico-cultural, amplià el concepte de libido i li donà un sentit més general, d’energia psíquica. Ultra això aportà el concepte d’inconscient col·lectiu. Aquest, base de la personalitat i producte de l’experiència històrica de la humanitat, és el que fa que els homes manifestin comportaments comuns. Altres psicoanalistes d’aquesta primera generació foren O. Rank i S. Ferenzci, els quals finalment trencaren amb l’ortodòxia freudiana. O. Rank, entre d’altres aportacions, hi contribuí amb la teoria del trauma del naixement, i, si bé influí d’altres professionals de diferents posicions ideològiques i fins i tot hom fundà l’Otto Rank Association (1965), no deixà escola. S. Ferenzci fundà amb S. Freud l’Associació Psicoanalítica Internacional (1910), que pretenia mantenir l’homogeneïtat de la psicoanàlisi, però progressivament divergí de la tècnica psicoanalítica fins a separar-se'n totalment.
La segona generació de psicoanalistes és representada per O. Fenichel, que tingué una etapa freudianomarxista, i F.G. Alexander, que remarcà el caràcter psicosomàtic de bona part de la simptomatologia patològica i que considerà més importants els conflictes recents que no pas els de l’època de la infantesa. Aquest darrer fou el fundador de l’escola de Chicago, la qual propugna una psicoteràpia breu. Una escola d’aquesta segona generació, qualificada d’heterodoxa, fou l’anomenada escola psicoanalítica culturista, en la qual hom observa influències d’A. Adler. Aquesta escola fou formada per K. Horney, que revisà la teoria psicoanalítica sobre la psicologia femenina, E. Fromm i H.S. Sullivan, tots els quals ressalten la importància dels factors socioculturals en el desenvolupament de la personalitat. Una branca que d’ençà de Freud ha experimentat una notable evolució és la de la psicoanàlisi infantil. Dues autores destacades en aquest camp foren A. Freud, que contribuí al desenvolupament de la psicoanàlisi, entre d’altres, amb l’estudi del jo i dels mecanismes de defensa, i M. Klein, que malgrat manifestar nombroses discrepàncies amb l’ortodòxia freudiana no arribà a escindir-se de la psicoanàlisi. M. Klein estudià els conflictes psíquics dels infants a partir de les primeres setmanes de vida, les fantasies infantils i l’agressivitat mitjançant la tècnica del joc, i no pas amb la de les associacions lliures. Un altre psicoanalista que hom pot també incloure en aquest camp fou R.A.Spitz, psicoanalista genètic, que estudià l’evolució psíquica i afectiva dels primers dos anys de vida mitjançant films i d’altres tècniques modernes. Conceptes innovadors d’aquest autor foren els d’hospitalisme i depressió anaclítica.
Un darrer psicoanalista, que marca profundament la psicoanàlisi francesa, fou J.Lacan, estructuralista, que fundà l’Escola Freudiana de París (1964-80) i que en la seva relectura de S. Freud destacà el paper essencial del llenguatge en l’estructuració de l’inconscient.