Desenvolupada històricament en el marc de la medicina, fins al punt que —en certs llocs, com la Gran Bretanya— és coneguda també amb el nom de psicologia mèdica i sovint —com s’esdevé encara en molts països occidentals— el seu exercici requereix el títol de metge, la psiquiatria ha anat diversificant els seus mètodes, a mesura que les malalties de què s’ocupa han estat més específicament conegudes, i actualment és difícil de distingir-la d’altres tècniques curatives més estrictament psicològiques. L’estudi de la patologia psíquica començà pròpiament al segle XVI, amb les aportacions dels metges renaixentistes Paracels i F. Platter, però la constitució de la corresponent especialitat no arribà sinó a la darreria del segle XVIII, amb W. Cullen, creador de la neuropatologia, V. Chiarugi i J. Daquin, estudiosos de les malalties mentals, i J.G. Langermann i Ph. Pinel, autors, respectivament, d’un text psiquiàtric (1797) i del Traité médico-philosophique sur l’aliénation mentale (1801). Al segle XIX hi hagué una extraordinària floració de la psiquiatria al món germànic: J.Ch. Reil, F. Groos, J. Heimroth, C.W. Ideler, E. von Feuchtersleben, Ch. Meynert, B. von Gudden, E. Hecker i C. Westphal, entre altres; esment a part mereixen, d’altra banda, W. Griesinger, creador de la doctrina somatològica de les frenopaties, P.J. Moebius, que distingí entre psicosis endògenes i exògenes, i E. Kräpelin, iniciador d’una nova etapa de la psiquiatria.
A França, l’influx de Pinel suscità tot un corrent d’investigació i de replantejament de l’assistència als malalts, replantejament que a la Gran Bretanya donà lloc al mètode non-restraint de J. Conolly; P. de Vinay, V. Magnan, B.A. Morel i P. Janet, són així mateix figures destacades de la psiquiatria francesa. Successives aportacions al camp psiquiàtric han estat, entre altres, les de la teràpia hipnòtica, desenvolupada sobretot per H. Bernheim, les de les tècniques de la psicoanàlisi i la de les més modernes troballes farmacològiques —piroteràpia (J. von Wagner-Jauregg), coma insulínic (M.J. Sakel), teràpia convulsiva del cardiazol (L.J. Meduna), etc—, així com la de l’aplicació d’altres mètodes terapèutics com és ara els elèctrics (U. Certetti, L. Bini) o els quirúrgics (psicocirurgia). L’ús abusiu d’aquests mètodes, no menys que les condicions d’aïllament dels malalts en els centres psiquiàtrics —que comporten, sovint, la pràctica impossibilitat d’una futura reinserció social d’aquests, un cop acabat llur tractament—, ha determinat contemporàniament el sorgiment de l’anomenada antipsiquiatria, corrent psiquiàtric, vinculat amb el moviment contracultural, que cerca d’humanitzar la terapèutica de les malalties mentals, tot relativitzant els criteris —sovint purament sociològics— que són a la base de moltes diagnosis psiquiàtriques, algunes de les quals, d’altra banda, han pogut ésser emeses precipitadament o sobre presumptes malalts que no són sinó víctimes d’interessos creats (politicoideològics, familiars, etc). Expressió d’aquest corrent han estat darrerament abundants obres literàries, films, etc, determinants d’un estat d’opinió crítica envers la pràctica generalitzada d’una determinada psiquiatria.
La psiquiatria als Països Catalans
Als Països Catalans la psiquiatria té els seus inicis com a ciència durant el segon terç del segle XIX. Es manifestà, primerament, amb la preocupació assistencial i hom creà les primeres institucions terapèutiques, com la Torre Llunàtica de Lloret (1844) i altres manicomis (manicomi). Més tard aparegueren les primeres revistes (La Razón de la Sinrazón [Pujadas, 1862], Revista Frenopática Barcelonesa [Giné i Partagàs, 1883]), i llibres, dedicats del tot o en part a l’especialitat, com els de Pere Mata, Monlau i el tractat de frenopatologia de Giné. Aquest, amb Galceran i Rodríguez Morini, organitzà el Primer Certamen Frenopàtic (1883) a Barcelona. Ja al segle XX, i amb el patronatge de la Mancomunitat de Catalunya, són iniciats els estudis de psiquiatria infantil (Lluís Folch i Torres) i la planificació assistencial (Martí i Julià i Salvador Vives i Casajuana). El 1926 Emili Mira publicà La Psicoanàlisi a la col·lecció Monografies Mèdiques; la Universitat Autònoma de Barcelona el nomenà professor de psiquiatria (1933) i la Generalitat el féu cap de l’Institut Psicotècnic, en el qual col·laboraren Strauss i Moragas. L’any 1935 publicà el Manual de Psiquiatría. La seva obra fou malmesa per la guerra civil de 1936-39, que l’obligà a emigrar, així com diversos dels seus deixebles. Des del 1950 hi ha càtedres de psiquiatria a les universitats de València i Barcelona, de la qual ha destacat la figura i el mestratge dels catedràtics Ramon Sarró i Burbano, psicoanalista d’orientació antropològica (1950-70), Joan Obiols i Vié, que alhora exercí de degà (1971-79) i Carles Ballús (a partir del 1980); a més, Delfí Abella i Gibert, cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, ha publicat un Tractat de Psiquiatria (1981), que ha esdevingut un dels manuals més usats.