OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

radiodifusió

radiodifusión (es), broadcasting (en)
substantiu femeníf
Electrònica i informàtica

Sumari de l’article

radiodifusión (es), broadcasting (en)
Esquema de funcionament d’un emissor i d’un receptor en la radiodifusió
© Fototeca.cat
telecomunicacions telecom i radiotècnia radiotèc
Transmissió, especialment del so, a distància, mitjançant ones hertzianes, adreçada a un nombre ample de destinataris.

La radiodifusió sonora (veu i música) generalment s’emet en forma de programes que solen ser gratuïts per als oïdors. La radiodifusió sonora —la ràdio , com correntment hom l’anomena— és basada en les propietats de les ones hertzianes o radioelèctriques; aquestes són fàcils de generar (mitjançant circuits oscil·lants d’alta freqüència) i d’emetre (o enviar als destinataris, gràcies a l’antena). El senyal elèctric que arriba a l’antena (senyal modulat) és un senyal format per l’ona portadora (senyal d’alta freqüència generada per un circuit oscil·lant), que és la que facilita la propagació de les ones electromagnètiques, modificada d’acord amb un senyal modulador, el qual és generat a partir de micròfons o reproductors musicals en els estudis de l’emissora. Abans d’arribar a l’antena, el senyal modulat és amplificat per augmentar-ne el nivell de potència, a fi de cobrir distàncies geogràfiques importants. Les ones hertzianes també poden ésser captades fàcilment mitjançant una antena receptora situada a l’espai d’influència de l’emissora. El senyal rebut per l’antena és desmodulat o detectat (separant-ne la informació continguda dins dels senyals transmesos) i transformat en sons mitjançant un altaveu. L’aspecte tècnic de la radiodifusió constitueix la radiotècnia. Per a fer possible la recepció separada de les diferents emissores hom utilitza una portadora de diferent freqüència per a cada emissora, la qual és atorgada i controlada pels organismes oficials reguladors de les telecomunicacions. Les freqüències de les ones emprades en radiodifusió són compreses dins determinades bandes , fixades per convenis internacionals. Per a la transmissió dels programes hom recorre a la modulació d’aquesta portadora.

radiodifusió Maria Sabaté, la primera locutora de Ràdio Barcelona
© Fototeca.cat
Al començament de la ràdio només fou emprat el sistema de modulació d’amplitud (AM), la qual, si bé podia ser captada amb receptors senzills i econòmics, oferia una baixa qualitat auditiva i una utilització poc eficient de l’espectre radioelèctric. La propagació es fa per ones de superfície o, en alguns casos, per reflexió ionosfèrica. Després foren posades en servei emissores amb modulació de freqüència (FM), caracteritzades per la transmissió de senyals d’alta fidelitat, i calgué utilitzar una nova banda amb unes freqüències més elevades (VHF). Les emissions en FM es propaguen per ona directa o bé per difracció. Per a l’AM són emprades l' ona curta (OC o SW), que comprèn 8 bandes de 49, 41, 31, 25, 19, 16, 13 i 11 m de longitud d’ona, i que ocupa un total de 5,95 a 26,1 MHz; l' ona mitjana o normal (OM o MW), que comprèn de 535 a 1 605 kHz, i l' ona llarga (OL o LW), de 150 a 285 kHz, poc corrent actualment. Cada emissora pot ocupar una amplada de 9 kHz, la qual cosa només permet de transmetre una banda sonora de 0 a 4 500 Hz, molt inferior a la necessària per a una transmissió d’alta fidelitat (superior a 15 000 Hz). Per a la FM hom utilitza la banda de 87,5 a 108 MHz i cada emissora pot ocupar una amplada d’uns 300 kHz, amb la qual és possible de transmetre senyals d’àudio de fins a 15 000 Hz. Així, la transmissió de programes en FM és caracteritzada per una alta fidelitat, ultra per una millor protecció davant de pertorbacions en el canal de comunicació; per contra, l’abast de l’emissora sol ser més reduït que a les emissores d’AM. La FM estèreo (FMS) és basada en la transmissió de la informació dels dos canals, dret (D) i esquerre (E), mitjançant una prèvia separació i combinació d’ambdós canals. De fet, hom transmet els senyals moduladors (D+E) i (D-E), el primer tant dins la banda de 0-15000 Hz com en FM monofònica, mentre que el segon modula en doble banda lateral (DBL) a una subportadora de 38 kHz, amb la qual cosa apareixen les bandes de 23 a 38 i de 38 a 53 kHz. A més, és transmesa una freqüència pilot de 19 kHz, que serveix com a indicadora d’estereofonia i per a reconstruir la subportadora de 38 kHz en el receptor. Així, la banda total del senyal de BF va de 0 a 53 kHz, que és el que modula la portadora. Aquest sistema és compatible (compatibilitat 2) amb el de FM monofònic. Per a la recepció dels programes de ràdio són emprats els radioreceptors , que poden ésser de AM solament o bé, a més, de FM (mono o estèreo). Si bé en la seva primera època la seva utilització requeria l’ús de tubs electrònics, actualment consten exclusivament de transistors i de circuits integrats. Per tal d’incloure altres serveis de radiodifusió a les emissions en FM, la Unió Europea de Radiocomunicacions desenvolupà el 1984 el sistema RDS (Sistema de Dades per Ràdio), que permet afegir prestacions a les transmissions en FM convencional (visualització del nom de l’emissora sintonitzada, la sintonització automàtica, la selecció d’emissores segons els programes, etc). El senyal RDS és conformat i codificat diferencialment en símbols bifase. Les dades són transmeses a una velocitat de 1 187,5 bps (bits per segon), i ocupen una amplada de banda de 2 400 Hz. Aquest senyal es modula en amplitud (DBL) amb una subportadora de 57 kHz, que s’obté del tercer harmònic de l’oscil·lador pilot de 19 kHz emprat en la FM estèreo, i s’afegeix al senyal de BF que modula la portadora de FM. Als EUA hi ha transmissions en FM estèreo anomenades SCA (autorització de portadora subsidiària) que, sobre una subportadora de 67 kHz, afegeixen música de fons (amb una amplada de banda de 7 kHz) amb finalitats comercials. A Europa, el 1994 hom començà les primeres proves del sistema DAB (radiodifusió d’àudio digital), i posteriorment (1996-97) es feren les primeres emissions, entre les quals les de les emissores de la Generalitat de Catalunya. Amb el sistema DAB es transmet àudio digital amb qualitat de disc compacte, inclòs a mòbils. El DAB empra el sistema de codificació MUSICAM, que fa una reducció a 1/7 del volum de dades a transmetre sense que això doni lloc a degradacions perceptibles de la qualitat del senyal. Un senyal estereofònic es transmet a una velocitat comprimida de 192 kbps. Com que un senyal DAB transporta 1,2 Mbps d’informació (i en pot suportar fins a 2 Mbps), hom pot combinar diversos senyals MUSICAM, la qual cosa permet rebre diversos programes a més d’informacions d’utilitat general. El senyal digital de dades es modula en COFDM (codificació ortogonal multiplexada per divisió en freqüència), distribuïda en 1 536 portadores separades per 1 kHz, que són modulades en QPSK a una velocitat en bps inferior, cosa que redueix substancialment les interferències. Les 1 536 portadores són separades de manera que la informació d’un determinat programa es distribueix entre diferents portadores. Així, si una atenuació o una interferència emmascara alguna portadora, només part de l’informació es perd i pot ésser recuperada mitjançant mètodes de correcció d’errors, a partir de la part d’informació recuperada des de les portadores no pertorbades. El sistema DAB fa servir una xarxa de radiodifusió multifreqüència: tots els reemissors d’una determinada àrea terrestre treballen a la mateixa freqüència, motiu pel qual han d’estar sincronitzats en freqüència i fase. Per assolir el sincronisme de fase hom fa servir senyals GPS. Això permet la utilització indistinta de canals terrestres o per satèl·lit, per tal com la diferència es troba en el capçal de radiofreqüència. La transmissió terrestre se centra en la banda III de VHF (174 - 230 MHz), i la de satèl·lit, en la banda L (1 452 - 1 492 MHz). Cada canal ocupa una amplada de banda de 1 537 MHz, i pot suportar 6 programes àudio d’alta qualitat o 20 de qualitat mitjana. Aquest mitjà de comunicació de masses començà a estendre's entre els anys vint i trenta i ràpidament prosperà per Europa i Amèrica. Les primeres proves de la radiodifusió foren dutes a terme el 1919 als Països Baixos i el 1920 a la Gran Bretanya i als EUA. Les primeres emissores que transmeteren programes regularment foren la de Pittsburgh (EUA) el 1920 i la BBC de Londres el 1922. Immediatament en seguiren d’altres: París (Torre Eiffel) el 1922, i poc després Lausana, Berlín, Viena, Moscou, Nova York, Buenos Aires, etc. Les primeres emissores de l’Estat espanyol foren Ràdio Barcelona, Radio Asturias d’Oviedo i Unión Radio de Madrid. La gran proliferació d’emissores plantejà aviat el problema de la distribució de freqüències i calgué establir una reglamentació per a la concessió d’emissores. A la Gran Bretanya es constituí la BBC (1922), a França, Radio Paris (1923), i als EUA les NBC, CBS i MBS, com a organismes per a controlar la radiodifusió. S'han establert convenis internacionals a Praga (1928), Lucerna (1933), Montreux (1939), Copenhaguen (1948), Estocolm (1961) i Ginebra (1975). Segons la seva titularitat, les emissores poden ésser estatals o privades (també dites comercials). La divisió del món en dos blocs antagònics posterior a la Segona Guerra Mundial féu sorgir a Europa dos organismes reguladors de la radiodifusió: la Unió Europea de Radiodifusió (UER), creada el 1950 i amb seu a Ginebra per al territori de l’Europa occidental, bàsicament, i l’Organització Internacional de Radiodifusió i de Televisió (OIRT), per als països del bloc comunista. Després de la desaparició d’aquest els anys 1989-91, la UER ha mantingut vigents els seus objectius, consistents en la coordinació, l’intercanvi i la difusió de les produccions radiofòniques generades al seu àmbit geogràfic d’influència, actualment en expansió, mentre que l’existència de la segona, que ha patit els efectes de la desintegració general de les institucions en aquests estats, és precària. El desenvolupament de la radiodifusió ha continuat essent important el darrer terç del s. XX, malgrat la competència de la televisió, i, com aquesta, ha rebut els efectes de les profundes transformacions que han afectat els mitjans de comunicació de masses els anys noranta, i que tenen els seus trets més característics en la concentració empresarial, l’ampliació de mercats i l’aplicació i diversificació de les noves tecnologies en telecomunicacions, canvis especialment intensos als EUA i al món occidental més desenvolupat en general. En certa mesura, les noves condicions tendeixen a desplaçar les cadenes públiques, fins i tot les que han gaudit d’una audiència més elevada. A escala mundial, les grans cadenes comercials són empreses de grans grups de comunicació, com ara ABC Radio Network o el resultant de la fusió el 1996 de les fins aleshores també hegemòniques Westinghouse Electric Corporation i Infinity Broadcasting. A Europa, on les ràdios han de competir per mercats més petits però també més diversificats per raó de la varietat lingüística i cultural, destaquen entre els grups privats Radio Virgin a la Gran Bretanya, RTL, que emet des de Luxemburg, Europe 1 i Sud Radio, a França. A l’Estat espanyol el grup d’empreses líder quant a audiències i volum d’emissions comprenia, a la meitat dels noranta, la cadena SER, COPE, Onda Cero Radio i Antena 3 Radio, les quals conviuen amb empreses radiofòniques d’audiència força més reduïda. A la Unió Europea, la radiodifusió pública, que depèn de l’administració, ha hagut de redefinir el seu model comunicatiu arran de la normativa comunitària en matèria de radiodifusió, que estableix un finançament limitat per a les emissores públiques. Les ràdios públiques, doncs, han d’adaptar la seva activitat a uns mínims de rendibilitat, cosa que s’ha reflectit en la reducció o la modificació de la programació. També els radioreceptors han variat enormement amb el temps. Els primers, apareguts cap al 1920, eren molt elementals: constaven d’una bobina d’antena, un condensador variable per a la sintonia, un cristall de galena com a detector, i un auricular. Poc després aparegué el receptor d’amplificació directa, proveït de tríodes i un díode com a detector; la successiva millora dels receptors conduí a nous sistemes de recepció (com els receptors de reacció), fins que l’aparició del receptor superheterodí ideat per Lucien Lévy aconseguí d’eliminar-ne tots els altres, a causa dels seus avantatges quant a estabilitat, selectivitat i sensibilitat. A la darrera dècada del s. XX s’han introduït altres novetats en la tecnologia de la radiodifusió: d’una banda, la possibilitat de transmetre programes radiofònics a través de la xarxa informàtica internet, que ofereix noves possibilitats d’audició de la programació —seguiment directe de les emissions, accés a programes concrets fora de l’hora d’emissió, accés als arxius sonors de les emissores—, enfront del servei exterior menys flexible de les ones hertzianes; de l’altra, l’aprofitament de la tecnologia digital, que permet difondre les emissions a través de les ones hertzianes o a través d’emissions via satèl·lit i que, per damunt de tot, comporta la possibilitat d’augmentar notòriament la quantitat de freqüències. Les millores tècniques en el món de la ràdio assenyalen clarament l’expansió dels sistemes digitals. Amb l’objectiu d’incloure altres serveis de radiodifusió en les emissions en FM, la Unió Europea de Radiodifusió desenvolupà l’any 1984 el sistema RDS (sistema de dades per ràdio), basant-se en el sistema alemany ARI per a ràdios d’automòbil. El sistema RDS permet afegir prestacions a les transmissions en FM convencional, com ara la visualització del nom de l’emissora sintonitzada, la sintonització automàtica, l’accés a informació viària sense estar pendent de l’emissora, la selecció d’emissores segons els tipus de programes emesos, el radiotext (informació relativa al programa sintonitzat) o altres serveis de caràcter professional (missatges d’empresa o dades per a sistemes que fan servir el senyal GPS). El senyal RDS és un senyal de dades conformat i codificat diferencialment amb símbols bifase. Les dades són transmeses amb una velocitat de 1 187,5 bps (bits per segon) i ocupen una amplada de banda de 2 400 Hz. Aquest senyal modula en amplitud una subportadora de 57 kHz, que hom obté del tercer harmònic de l’oscil·lador pilot de 19 kHz emprat en l’FM estèreo, i el resultat és afegit al senyal de BF (baixa freqüència) que modula la portadora d’FM. Als EUA hi ha transmissions en FM estèreo, anomenades SCA (autorització de portadora subsidiària), que sobre una subportadora de 67 kHz afegeixen música de fons (amb una amplada de banda de 7 kHz) amb fins comercials. L’any 1994 començaren a Europa les primeres proves del sistema DAB (radiodifusió d’àudio digital), i els anys 1996-97, les primeres emissions, entre les quals hi ha les de les emissores de la Generalitat de Catalunya. El sistema DAB permet una transmissió d’àudio digital amb qualitat de disc compacte, fins i tot per a mòbils. El DAB fa servir el sistema de codificació MUSICAM, que redueix a 1/7 el volum de dades a transmetre, sense degradacions perceptibles de la qualitat del senyal. Un senyal estereofònic és transmès amb una velocitat comprimida de 192 kbps. Com que un senyal DAB transporta 1,2 Mbps d’informació (i pot suportar fins a 2 Mbps), és possible de combinar diversos senyals MUSICAM per rebre uns quants programes, a més d’informació d’utilitat general. El senyal digital de dades, per mitjà de la modulació COFDM (codificació ortogonal multiplexada per divisió de freqüència), és distribuït en 1 536 portadores separades 1 kHz les unes de les altres, i aquestes portadores són modulades en QPSK , amb una velocitat en bps inferior. D’aquesta manera, la durada de símbol és més llarga que els retards produïts en la propagació, i això, juntament amb l’ús de codis correctors d’errors, fa el sistema molt insensible a les interferències rebudes en la transmissió terrestre. A més, la informació d’un programa determinat es distribueix entre les 1 536 portadores. Així, si una atenuació o una interferència emmascara alguna portadora, hom només perd una part de la informació, que pot ésser recuperada mitjançant mètodes de correcció d’errors, a partir de la informació procedent de les portadores no pertorbades. La xarxa de radiodifusió del DAB és isofreqüencial: tots els reemissors d’una àrea terrestre determinada treballen en la mateixa freqüència, i han d’estar, doncs, sincronitzats en freqüència i fase. Per obtenir el sincronisme de fase hom recorre als senyals GPS . El DAB permet l’ús indistint de canals terrestres o per satèl·lit, la diferència està en el capçal de radiofreqüència . La transmissió terrestre se centra en la banda III de VHF (174 - 230 MHz; a Catalunya, al voltant de 222 MHz), i la de satèl·lit, en la banda L (1 452 - 1 492 MHz). Cada canal ocupa una amplada de banda de 1 537 MHz, i pot suportar sis programes d’àudio d’alta qualitat o 20 de qualitat mitjana.

La radiodifusió als Països Catalans

Als Països Catalans, les primeres proves de la radiodifusió foren efectuades per Royston Saint Noble, anglès resident a Barcelona, als seus tallers d’electricista, pel maig del 1899, seguint els experiments de Marconi. Un altre pioner fou l’astrònom Josep Comas i Solà, que construí el 1918 una petita emissora amb la qual féu diverses proves. El 1923 Eduard Solà i Guardiola creà la revista Radiosola (1923-24), dirigida per Josep Maria de Guillén-Garcia i Gómez, que des del 1914 treballava experimentalment en radiofonia. Aquest aconseguí que una missió científica francesa fes demostracions públiques de radiofonia a Barcelona (setembre del 1923). Guillén-Garcia incorporà a Radiosola un grup de socis capitalistes amb els quals fundà l’Associació Nacional de Radiodifusió (desembre del 1923), i l’any següent fundà, juntament amb Royston Saint Noble (ara representant de l’Angloespanyola d’Electricitat), Eduard Rifà, Eduard Solà i Pau Llorens, la primera emissora dels Països Catalans i de tot l’Estat espanyol, Ràdio Barcelona. L’any 1925 un grup de socis se'n separà i fundà l’emissora Ràdio Catalana. Ambdues emissores foren absorbides per Unión Radio, de Madrid, que aprofità les condicions favorables de la Dictadura de Primo de Rivera per a absorbir-les amb una indemnització mínima. Aleshores els antics fundadors crearen la Ràdio Associació de Catalunya (1929), que esdevingué la principal emissora en llengua catalana. Alhora havien sorgit, els primers anys de la radiodifusió, les emissores EAJ-3 Ràdio València, EAJ-12 Ràdio Alcoi i EAJ-14 Ràdio Castelló de la Plana (1928), al País Valencià, i EAJ-13 Ràdio Mallorca (1929) a les Illes; al Principat aparegueren EAJ-11 Ràdio Reus i EAJ-20 Ràdio Sabadell. Aviat el nombre d’emissores esdevingué molt elevat i totes les ciutats d’una certa importància dels Països Catalans en tingueren almenys una. La Guerra Civil de 1936-39 obligà la Generalitat de Catalunya a crear una Direcció General de Radiodifusió (9 de gener de 1937) per tal de coordinar i controlar la radiodifusió i de revisar la confiscació que havien sofert les dues emissores barcelonines, ocorreguda a l’inici de la guerra. Pel març del 1938 aquest organisme quedà englobat en la Junta Nacional de la Radiodifusió, del govern de la República. A la fi de la guerra les emissores dels Països Catalans quedaren sotmeses a un rígid control estatal i els fou prohibit de manera absoluta l’ús de la llengua catalana. L’estat creà les emissores Radio Nacional de España de Barcelona i de València, mentre que en sorgien de noves com les de la cadena del Movimiento a diverses poblacions catalanes. L’existència d’emissores a Andorra i a Perpinyà no comportà cap emissió substancial en català, pel caràcter comercial de les andorranes i l’estatal francès de la del Rosselló. La situació canvià lentament en ésser permeses les obres teatrals en català (Ràdio Barcelona, Ràdio Mallorca), però fins els anys seixanta no foren autoritzats els primers programes en català (Ràdio Popular de Figueres, Ràdio Penedès de Vilanova i la Geltrú, Ràdio Tortosa, Ràdio Peninsular de Barcelona), sempre dins una programació majoritàriament castellana. El dia 13 de desembre de 1976 Radiotelevisión Española inaugurà les emissions de Ràdio 4, la primera emissora que, des del 1939, emet exclusivament en català. L’aparició, pels volts dels anys vuitanta, de les emissores de FM ha canviat notablement el panorama de la radiodifusió als Països Catalans. Després d’una primera etapa de proliferació alegal d’emissores municipals, comercials i de les denominades ràdios lliures, l’administració pública ha atorgat llicències a emissores segons la disponibilitat de l’espai radioelèctric i de l’acompliment de les condicions. D’acord amb la nova legislació que regula la radiodifusió (1989), s’han tancat les emissores que operaven de forma irregular. La consolidació legal de les empreses radiofòniques que operen a Catalunya des de diversos models ha comportat l’aparició de noves emissores i de noves cadenes. En el cas del grup d’emissores públiques actualment agrupades a l’entorn de Catalunya Ràdio i emmarcades en la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), que des del 1983 acull les empreses audiovisuals públiques catalanes dependents de la Generalitat, consta de Catalunya Ràdio (1983), de programació general, RAC 105 (1984), dedicada a la música pop-rock , Catalunya Música (1987), a la música clàssica, i Catalunya Informació, que des del 1992 és la primera emissora de tot l’estat que emet informació contínuament les 24 hores del dia. La ràdio pública catalana també difon part dels programes de Catalunya Ràdio a través del satèl·lit Hispasat i de la xarxa informàtica internet des del 1996. Després d’emetre com a Ràdio Olímpica el 1992, Ràdio 4 ha estat sotmesa a una important reestructuració arran de les reformes de RTVE. També el 1992 entrà en funcionament l’emissora privada Flash FM que emet en català des d’emissores de Barcelona, Manresa i Tarragona, empresa que el 1994 inaugurà una nova emissora, Flashback, també en FM i dedicada a la música més actual. La creació, el 1994, del Consorci de Comunicació Local, que agrupa l’extingida Associació d’Emissores Municipals de Catalunya (EMUC), la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, impulsà l’any següent COM Ràdio, empresa privada de comunicació amb seu central a Barcelona que serveix programació a les emissores municipals afiliades al projecte i que emet en català. El 1995 l’arquebisbat de Barcelona posà en funcionament Ràdio Estel, emissora en FM que ofereix en català una programació general orientada sobretot a un públic religiós. La majoria de les altres emissores radiofòniques, públiques o privades, de Catalunya emeten alguns programes en català o bé utilitzen indistintament el català i el castellà. Al País Valencià, el pes de la ràdio en català, minoritària, recau en Ràdio 9, emissora pública autonòmica que depèn de l’ens Radiotelevisió Valenciana (RTVV) i que combina la programació general amb la radiofórmula, és a dir, la reproducció i transmissió de programes o seqüències de programes prèviament enregistrats. A la resta d’emissores del País Valencià, el català és absent en la majoria d’elles, especialment en els casos d’empreses vinculades a xarxes estatals, tret de ràdios d’àmbit local, on alterna amb el castellà. La ràdio en català a la Catalunya del Nord depèn de Ràdio Arrels, emissora d’àmbit local amb seu a Perpinyà. També s’emeten en català algunes de les franges de programació de Radio France Roussillon. A les Illes Balears, la presència del català és ínfima: uns pocs programes de Radio 1, emissora dependent de RNE, algunes desconnexions territorials de la COPE i les emissions de Catalunya Ràdio, que arriben en males condicions a la part occidental de les Balears, eren els únics espais en català existents a la meitat dels anys noranta.

Col·laboració: 
FES / LlMF

Llegir més...