i realisme | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

realisme

substantiu masculím
Literatura

Sumari de l’article

literatura lit
Doctrina estètica basada en la descripció objectiva de la realitat, en obres literàries i artístiques, sense concessions a l’embelliment o a la idealització.

En literatura, el realisme apareix cap al 1850 com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica i esdevindrà escola, definida a França i irradiada arreu fins a l’època actual. Cal cercar-ne els antecedents en la novel·la picaresca i en la novel·la sentimental del s XVIII. Però és amb els romàntics que el realisme s’obre camí, pròpiament, amb el propòsit de descriure una societat, en Balzac. Després del 1850, la difusió del positivisme i el progrés de les ciències naturals influeixen en els escriptors que prenen una actitud de rigorosa observació i es plantegen un problema d’escola (com E. Pardo Bazán en el pròleg a la seva primera novel·la, 1881). G. Flaubert és l’ideòleg del realisme literari, l’exposició del qual es troba en la seva Correspondance (1933). Flaubert s’impregna d’ideologia positivista i estudia fisiologia, anatomia i patologia i així adquireix el que ell mateix en diu “el cop d’ull mèdic de la vida”. L’expressió flaubertiana dóna la dimensió exacta del nou narrador, observador de la realitat, però també metge de les seves nafres. L’accentuació d’aquest sentit denunciador de les plagues socials conduirà al naturalisme, que s’inicia cap al 1880. La frontera entre realisme i naturalisme restarà, per tant, sempre indecisa, indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós corrents com a influència forana i mai clarament separats. La literatura francesa defineix com a realistes G. Flaubert i A. Daudet. La novel·la realista anglesa no es desfà de la seva tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire moralitzador de l’època victoriana. Ch. Dickens, W. M. Thackeray i G. Eliot donen el to del segle. Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes de la talla de F. Dostojevskij, L. Tolstoj i I. Turgenev. En la literatura castellana la novel·la realista té com a exemple de primera fila B. Pérez Galdós, E. Pardo Bazán, L. Alas, J. M. de Pereda i J. Valera. Sota la influència del realisme adquireix una força extraordinària el conte, la narració curta, amb sòlids exemples: G. de Maupassant a França, A. Čekhov a Rússia, G. Verga a Itàlia, E. de Queiroz a Portugal, L. Alas a Espanya, H. James a Anglaterra. El teatre rep també la influència realista de la novel·la i adquireix un to polèmic enfront de la retòrica i l’escenografia romàntiques, de les quals no es desfà mai del tot. Cal partir de H. Ibsen i J. Strindberg per a desembocar en un teatre de clara denúncia social (G. Hauptmann i S. O'Casey).

El realisme literari als Països Catalans

Als Països Catalans, el realisme tingué les seves primeres manifestacions en el costumbrisme, el qual, malgrat la visió fragmentària de la societat, de l’interès exclusiu pel tipisme i de l’actitud nostàlgica que el connecten amb el Romanticisme, obrí el camí a la renovació del llenguatge i a la incorporació de les tècniques descriptives a la novel·la. Pròpiament, però, el realisme com a moviment literari no es manifestà fins el decenni de 1880-90, quan la novel·la, gènere considerat el més apte per assolir la plena reproducció de la realitat, començava a arribar, escrita en català, a unes mínimes possibilitats d’autors, editors i públic. El realisme triomfà com a rèplica a l’idealisme i al retoricisme dels romàntics i amb el propòsit, extret de la teoria exposada per Balzac al pròleg a La Comédie humaine, de reproduir la vida quotidiana de la societat contemporània, per bé que, a la pràctica, centrà els seus temes en els canvis de costums i relacions socials provocats per l’ascenció de la burgesia i ignorà, generalment, l’aparició del proletariat. Aquesta és la temàtica inherent a l’obra novel·lística de Josep Pin i Soler, Dolors Monserdà de Macià i, encara, d’altres, que, com Carles Bosch de la Trinxeria i Marià Vayreda, descriuren la societat rural catalana en aquells moments de crisi i de transformació social. La intenció moralitzant o instructiva, el confessionalisme i, sovint, l’idealisme d’aquests autors, els situà al marge del naturalisme, moviment que signficava una formulació contundent de les teories i de les tècniques realistes basada en l’aplicació a la literatura dels principis filosòfics i científics del positivisme i que, coetàniament, era formulat a Catalunya, més o menys atenuat respecte al francès, pels crítics Josep Yxart, Joan Sardà i R.D.Perés, entre d’altres, i que trobava en Narcís Oller el seu novel·lista més significatiu. El realisme provocà, a més, una important renovació teatral, especialment per l’adopció de la prosa en les obres d’Albert Llanas, Pin i Soler, Joaquim Riera i Bertran i, en part, d’Àngel Guimerà i afectà, fins i tot, la poesia (J.M.Bartrina, Apel·les Mestres, etc). L’aparició del Modernisme, el 1892, tot i que posà en crisi la base positivista, no significà la desaparició de les tècniques realistes, les quals, més o menys renovades, van perviure en l’obra narrativa de Raimon Casellas, Víctor Català, Bertrana, Pous i Pagès i Josep M.Folch i Torres, entre d’altres, fins que foren desbancades pel Noucentisme. La reaparició de la novel·la, a partir del 1925, comportà novament la presència de tècniques realistes i naturalistes, especialment en l’obra de Josep M.de Sagarra i de Sebastià Juan Arbó. Ja en els anys trenta el realisme prengué connotacions polítiques i socials i desembocà en el moviment del realisme històric vers la fi del decenni dels cinquanta.

Col·laboració: 
MACap
Llegir més...