Els seus drets i deures són fixats en el dret d’estrangeria i en el dret d’asil previst en diverses constitucions. La impossibilitat d’absorció dels milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d’una banda, de camps de refugiats eufemisme sovint d’autèntic camp de concentració i, de l’altra, d’organismes internacionals que n’asseguressin la protecció, sobretot l’Organització Internacional dels Refugiats, reemplaçada l’any 1951 per l’Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats. Al principi del 2004, l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) tenia cura d’una població total de 17.084.000 persones, de les quals els refugiats en sentit estricte eren uns 9,4 milions, els desplaçats 4,4 milions, els sol·licitants d’asil uns 985.000, les persones sense una ciutadania determinada a causa d’un conflicte prop d’un milió i els retornats amb dificultats d’establiment al país d’origen 1,1 milions. Els primers anys del segle XXI els principals focus emissors –tots a conseqüència de conflictes bèl·lics o règims totalitaris– eren els Balcans, on, malgrat que la major part dels dos milions de refugiats i desplaçats retornaren després del 2000, encara n’hi havia uns 600.000; el Caucas Nord, en un nombre estimat en uns 250.000-300.000; Palestina (uns 4 milions, la major part descendents dels refugiats originals); l’Iraq, on es calcula que el règim de S. Husayn provocà prop de 4 milions de refugiats i desplaçats, una part dels quals retornaren al país després de l’enderrocament, semblantment a com passà anteriorment amb el règim dels talibans de l’Afganistan, enderrocat el 2001 i que provocà uns 5,5 milions de refugiats i desplaçats; Sri Lanka, on el conflicte entre la guerrilla tàmil i el govern ha causat el desplaçament de prop de mig milió de persones; Somàlia (900.000); les regions africanes de Dārfūr, al Sudan (uns 200.000), i dels Grans Llacs (Ruanda, Burundi i la República Democràtica del Congo), amb prop d’1,2 milions, si bé des del 2002 prop de 200.000 han retornat voluntàriament des de Tanzània; Angola (uns 4 milions); l’Àfrica Occidental (uns 350.000) i Colòmbia (uns 2 milions), a causa de la guerrilla associada al narcotràfic. Des del punt de vista de l’evolució temporal, des del 1980 el nombre de refugiats en sentit estricte (aquest any, situat en els 8,4 milions) tingué un creixement sostingut fins el 1992, que s’estimà en 17,8 milions. A partir d’aleshores el nombre ha anat disminuint fins a situar-se en els 9,7 milions. Els principals països receptors de refugiats són, gairebé sempre, els contigus a aquells on tenen lloc els conflictes, i segons l’evolució d’aquests, el seu nombre pot fluctuar de vegades bruscament. Així, si bé el 2003 l’Iran i el Pakistan eren encara els països que tenien una població refugiada més gran, aquest mateix any els països amb una entrada de refugiats més elevada eren tots de l’Àfrica subsahariana. Inversament, els moviments de repatriació més grans s’han donat a l’Afganistan, Angola, Ruanda-Burundi i l’Iraq, a causa de la finalització més o menys estabilitzada dels conflictes o de la fi de règims especialment repressius. Quant a les peticions d’asil, es dirigeixen majoritàriament als països desenvolupats (la Gran Bretanya, els EUA, França i Alemanya), i d’entre els desplaçats, Colòmbia concentrava el 2004 la quarta part del total, i entre l’Azerbaidjan, Libèria, Sri Lanka, la Federació Russa (bàsicament Txetxènia) i Bòsnia sumaven gairebé la meitat del total. En contrast, el nombre de naturalitzacions de refugiats és molt baix (poc més de 50.000 persones el 2003).
f
m
Dret internacional