OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

regió

región (es), region (en)
substantiu femeníf
Dret    Geografia
región (es), region (en)
geografia geog i dret administratiu dr adm
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc. ).

En llatí, regio era un terme administratiu, que a partir d’August designava indistintament un districte urbà de Roma o una divisió d’Itàlia, la metròpoli, que així no es confonien amb les provinciae sotmeses. Els científics han defugit aquest sentit, sense que s’hagin entès sobre l’extensió territorial del concepte, que oscil·la entre la mida continental o oceànica que li assignen els biòlegs (vuit o deu regions en tot el món, abans anomenades regnes florístics o faunístics), i la mida local de les regions geològiques, que constitueixen l’objecte de monografies exhaustives. En geografia, les regions, de mida intermèdia entre les esmentades, són potser l’objecte més sovintejat d’estudi, sobretot si hom hi inclou els temes generals tractats amb metodologia regional. Aquesta dedicació culminà en les regions naturals de l’escola francesa de P&Vidal de la Blache (començament del s. XX), basades en el “medi natural”, que oferia a l’home unes possibilitats determinades limitat per les quals ell confegia el “mode de vida” que humanitzava el paisatge en una direcció determinada. Val a dir, però, que, si se salvava del determinisme, l’escola “regional” depenia encara de les rebutjades regions administratives perquè o dividia la gran regió (Mediterrània, per exemple) en estats, o dividia l’estat en regions mitjanes (Pirineu francès, plana mediterrània francesa, vall del Roine, etc. ), partint de les fronteres polítiques. L’escola fou censurada pel nom de “regió natural”, puix que l’home també forma part de la natura, i pel marc exclusivament fisiogràfic, on situava l’home. Hom continuà l’estudi de les regions anteriors, dites preferentment fisiogràfiques, i tractà d’establir-ne unes altres, dites humanes, basades en el paisatge humanitzat. La síntesi d’unes altres, que avui ja sembla inassolible, constituiria les veritables regions geogràfiques. En afinar l’anàlisi, hom veié que també eren difícils d’establir les regions fisiogràfiques i les humanes, que ja eren regions forçadament sintètiques. Més valia establir regions físiques, biogeogràfiques, sociològiques i econòmiques, que encara podien desglossar-se en: estructurals, geomòrfiques, climàtiques, de vegetació, faunístiques, poblacionals, demogràfiques, etc. I així indefinidament. Ensems, i sobretot en endinsar-se en les regions econòmiques (a mitjan s. XX), hom comprovà la importància dels aspectes no agraris, un xic descurats pels geògrafs tradicionals, i que un esquema complet de regions humanes només es podia destriar en països ben desenvolupats. Fins i tot entre aquests, els “països nous” presenten una homogeneïtat molt més gran que els de la vella Europa: als països capitalistes de colonització europea o a l’URSS i altres estats socialistes les regions són molt més extenses i menys diversificades humanament que les europees tradicionals. A tots els països ben desenvolupats, però, vells i nous, hom pot establir unes regions humanes “funcionals”, nodals o polaritzades entorn d’una ciutat, que sol cohesionar àrees paisatgísticament ben diferents, integrables en unes altres regions, “homogènies” o “formals”. La crítica de la regió geogràfica fou especialment corrosiva en l’escola nord-americana de Kimble, que en negà l’existència fora de casos especials. Però els geògrafs anglosaxons han insistit més en l’espai nuclear de les regions polaritzades, d’existència indiscutible i definibles segons uns quants factors, seleccionats en cada cas. Les més nuclears constitueixen les regions metropolitanes, agrupació discontínua de ciutats especialitzades en funcions diverses (industrials, terciàries, residencials), sota l’hegemonia d’una ciutat determinada o amb estructura policèntrica. Aquestes regions actuen globalment com a nucli polaritzador de regions més extenses, com l’àrea metropolitana de Barcelona respecte a Catalunya i, en certs aspectes, dels Països Catalans. En canvi, segons aquests mateixos geògrafs els espais perifèrics, oscil·lants entre dos o més espais nuclears, no són adscrivibles a cap regió. Aquesta presència de pols d’atracció, històrica, actual, i com més va més operant en les regions planificades, comporta en el pol algun tipus de funció administrativa. El nom de regió ha estat adoptat per l’administració d’una trentena d’estats independents, amb valor polític com a Itàlia, estrictament administratiu com al Zaire, Ghana o Xile, o simplement estadístic i geogràfic agrupant diverses unitats administratives (Grècia, la Xina) o federades (els EUA, el Brasil). Quant a la mida, les estadístiques de l’ONU han adoptat una divisió del món en grans regions, com Europa Meridional, URSS, Extrem Orient continental, Orient Mitjà, Àfrica Meridional, Amèrica del Nord (anglosaxona), Amèrica del Sud Temperada, cadascuna de les quals (llevat, naturalment, de l’URSS), aplega uns quants estats i territoris. Per sota dels estats (d’extensió fixada, com també la de les parts del món) hi ha les regions mitjanes, anomenades administratives. Els països petits es poden dividir en regions necessàriament petites, com les nou regions o vegueries de la Divisió Territorial de Catalunya. A l’Estat espanyol, la fi de l’Antic Règim comportà la substitució gradual del terme “províncies” pel de “regions històriques”, indispensable des de la divisió provincial del 1833. Aquestes regions, mancades totalment d’entitat administrativa, constituïren, en canvi, l’entramat territorial que serví de suport a les aspiracions autonomistes i que desembocà en la creació de les comunitats autònomes en què s’estructura l’Estat espanyol ( Espanya. El govern i l’administració). A Europa, les regions prenen importància dins del procés d’unitat política, ja que els estats perden sobirania en llur procés de fusió. Tanmateix, aquest procés coincideix amb un augment de la competitivitat espacial i de reforçament de les capitals regionals. A la Unió Europea les regions estan organitzades en l’ Assemblea de les Regions d’Europa.

Col·laboració: 
JRe

Llegir més...