El rei pot ésser rei electiu (quan ha estat triat per elecció), rei hereditari (quan assoleix el títol per dret d’herència), rei absolut (sense limitació de tipus jurídic, generalment basat el seu poder en el dret diví), rei constitucional (que té el poder definit per una constitució), rei associat (quan rep el títol d’un altre rei —generalment el pare o un germà— per tal d’associar-lo a l’exercici del poder). Hom parla de rei titular o nominal, en el cas d’una persona que porta el títol de rei d’un país perquè hi té o hi creu tenir drets, però no n'exerceix cap poder, i de rei de dret o de iure, o rei legítim quan es tracta d’un individu a qui, no exercint de rei d’un país, correspondria d’ésser-ho pel fet de posseir-ne la legitimitat històrica o dinàstica. Rei dels reis és títol portat pels sobirans de Pàrtia, Pèrsia i d’Etiòpia. La denominació de rei apostòlic, rei catòlic, rei cristianíssim, rei defensor de la fe, rei fidelíssim és, respectivament, la titulació oficial dels reis d’Hongria, Espanya, França, Anglaterra i Portugal.
Als Països Catalans el títol de rei apareix amb els visigots, encara que inicialment eren només reis de llur poble, de manera que no fou fins a l’any 476, amb l’extinció de l’imperi Romà d’Occident, que aquests reis visigots esdevingueren els sobirans dels territoris que dominaven. Amb la invasió musulmana, s’extingí la sèrie de successors d’Ataülf, el darrer dels quals, a Catalunya-Septimània, fou Ardó. El mateix caràcter tingueren els reis vàndals que dominaren les Balears des del 445 fins a la incorporació a l’imperi Bizantí (534). Els reis francs, d’altra banda, a partir de Pipí I, amb la conquesta del Rosselló (739), foren els sobirans dels comtats catalans que progressivament anaven incorporant. Aquest títol de rei persistí com a títol de sobirania, bé que només nominalment a partir de Borrell II, fins al tractat de Corbeil el 1258 i fou la causa que el nou estat que s’anà formant, amb el comtat de Barcelona com a nucli, no prengués la denominació de regne, malgrat que els sobirans, des de la unió personal amb Aragó (territori deslligat molt més aviat de la influència franca, que fou erigit en regne l’any 1068 per concessió del papa Alexandre II), tinguessin també el títol de rei a Catalunya. Així, els sobirans de Catalunya, que, de dret, eren només comtes de Barcelona, foren considerats pels catalans com a llurs reis, malgrat que aquest títol no ho fos per raó territorial. Fins a tal punt era arrelat el títol de rei com a propi del sobirà de Catalunya que en el cas del conestable Pere de Portugal, malgrat haver jurat només com a comte de Barcelona, fou anomenat “senyor rei Pere IV”. Els nous territoris conquerits per Jaume I (Mallorca i País Valencià) foren erigits en regne i els sobirans de Catalunya foren també reis de Mallorca (llevat del període 1276-1344) i de València perquè aquests no havien estat sota la sobirania dels reis francs. Ferran II, el darrer rei exclusiu, a la península, de Catalunya-Aragó, i la seva filla Joana I, es titulaven per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Sicília, de València, de Sardenya, de Còrsega, comte de Barcelona, duc d’Atenes i de Neopàtria, comte de Rosselló i de Cerdanya, marquès d’Oristany i comte de Goceà. A partir de Carles I, els reis ho foren també de molts altres territoris hispànics i italians i encara que, a partir de la fi del s XV, apareix el nom de rei d’Espanya o de les Espanyes, de dret, el títol de rei d’Espanya no s’establí ni després dels decrets de Nova Planta. Fou Josep Bonaparte el primer a dur-lo, així com els darrers Borbó sota el règim constitucional a partir del s XIX sense perdre, però, la titulació detallada, que inclou la de comte de Barcelona, entre els altres títols de sobirania i de pretensió. Tradicionalment hom ha designat també amb el nom de reis, ja des de les cròniques cristianes contemporànies, els petits sobirans o governadors quasi independents de les taifes que sorgiren des de la fi del califat de Còrdova. Els reis se succeïren hereditàriament, de fet per línia masculina, i només en tres casos, tanmateix, es trencà, o s’intentà de trencar, aquest costum: quan Pere III declarà hereva la seva filla gran, la infanta Constança; en el compromís de Casp, en què fou elegit el parent més propinc del rei; i en el cas de la filla de Ferran II el Catòlic, la reina Joana I. Els fills del rei portaren el títol d'infant, i el gran i hereu de la corona el d’infant primogènit o simplement primogènit. El 1351 es crearen per al primogènit el ducat de Girona (esdevingut principat de Girona el 1416) i el comtat de Cervera. Durant la dinastia dels Àustria els primogènits ostentaren també el ducat de Montblanc i la senyoria de la ciutat de Balaguer. A la mort del rei el primogènit esdevenia rei i era coronat com a rei d’Aragó a Saragossa ( coronació) i jurat sobirà de Catalunya (amb Mallorca) a Barcelona com a comte de Barcelona, i a València com a rei de València. Aquests juraments de constitucions i furs eren imprescindibles per a poder celebrar corts i exercir com a sobirà. Els seus atributs reials eren la corona, el ceptre i el món; a més disposava de les regalies ( regalia) i del patrimoni reial. Al principi, els mateixos regnes o comtats eren considerats com a patrimoni reial i per això els sobirans els repartien entre llurs fills.