i retòrica | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

retòrica

retórica (es), rhetoric (en)
substantiu femeníf
Retòrica

Sumari de l’article

retórica (es), rhetoric (en)
retòrica ret
Art de l’eloqüència, de l’expressió oral i escrita, fixada d’acord amb unes regles que, introduïdes a Grècia pels sofistes, es perpetuaren i s’enriquiren en la tradició successiva.

Cal cercar-ne els orígens a Siracusa (Sicília), com a resposta a l’estímul de la necessitat oratòria, incrementada per la lluita política i judicial del s. V aC. Gòrgies i el seu deixeble Trasímac de Calcedònia foren els primers que, a Atenes, ensenyaren i imposaren els criteris que havien de regir la prosa artística, amb la qual cosa feren que la retòrica fos alhora la tècnica del parlar i també la tècnica de l’escriure. Gòrgies elevà l’ideal del ‘parlar bé’ (εῦ λέγειν) a un ideal de cultura i convertí la seva prosa en quelcom molt afí a la poesia. En la seva doctrina, el καιρός (és a dir, la capacitat d’adaptar el discurs a la varietat de les circumstàncies i a les necessitats de la polèmica) fou també un concepte capital. Isòcrates, el seu deixeble, bé que no teoritzà, fou un mestre pràctic de retòrica que, ultra distingir clarament entre poesia i prosa, sabé reflectir aquesta distinció en els diversos gèneres oratoris. Fruit de les seves ensenyances és la pseudoaristotèlica Retòrica a Alexandre, obra escrita probablement per Anaxímenes de Làmpsac vers el 340 aC, que compendia l’evolució de la praxi i de la doctrina retòrica; a partir d’ell, hom distingeix dues categories generals de discurs (el judicial i el deliberatiu) i set gèneres (aconsellar, desaconsellar, lloar, blasmar, acusar, defensar i examinar). Més tard, Aristòtil, en diverses obres perdudes i en la Retòrica, distingeix un element psicològic de la paraula, que és passió, imitació i figuració, i un element element purament racional i lògic. La forma és concebuda com a cosa externa al contingut, com a ornament, mentre que la substància es fonamenta en el valor pragmàtic de la paraula. L’escola peripatètica elaborà també, sobretot partint de Teofrast, la teoria dels tres estils (alt, mitjà i atenuat), que esdevingué canònica. A la meitat del s. II aC, Hermàgores de Temnos, volent rescatar la retòrica de la decadència en la qual havia caigut, considerà que no solament els arguments determinatius que concernien la causa, les persones, els temps i els llocs, eren l’objecte de la retòrica, sinó també els arguments explícitament considerats com a propis de la filosofia. Els romans assimilaren ben aviat totes aquestes teories gregues, com demostren la Rhetorica ad Herennium, d’autor desconegut, i el tractat De inventione, de Ciceró. Sota l’Imperi, la decadència de l’oratòria porta la retòrica a un major escolasticisme, però Quintilià, en la Institutio oratoria, sintetitza les doctrines grecoromanes i fa que, a partir d’aleshores, la retòrica domini completament la literatura: sofistes i rètors ocupen un lloc molt alt en la societat, i les escoles no deixen de multiplicar-se per tot l’imperi. A Bizanci, la tradició grega és continuada directament i triomfa amb l’aticisme, l’exponent més brillant del qual és el teòric Nicèfor Khumnos (s. XIII-XIV). A l’Occident, la tradició conegué períodes d’esplendor i de decadència. Amb tot, la retòrica és la preocupació constant de tots els escriptors, des de Màrius Victorí, sant Agustí, Venanci Fortunat, Sidoni Apol·linar, Isidor, Alcuí (que escriu una Disputatio de rhetorica et virtutibus el 796), fins a Bernat de Claravall, Albert Magne i Tomàs d’Aquino, sense oblidar Marbode de Reims, Mateu de Vendôme, Everard de Béthune i d’altres que, en les seves Poètiques, tractaren subtilment les figures, els τρόποιi els colors retòrics. A Itàlia, fou important l’aportació de Brunetto Latini, amb la seva Retorica, traducció del De inventione ciceronià. Durant l’humanisme, la retòrica fou el substrat indispensable de qualsevol forma d’activitat intel·lectual, amb tractats sistemàtics (com els Rhetoricorum libri de Jordi de Trebizonda, 1435) o pràctics (com les Elegantiae del Valla) o formals (com les Prose del Bembo). El s. XVI prepara ja la decadència de la retòrica, que, malgrat tot, durant el segle següent assolirà encara algunes fites importants (com el ‘conceptisme’ de B.Gracián i també E.Tesauro). El Romanticisme marcà el seu abandó com a ciència.

La retòrica als Països Catalans

Als Països Catalans, durant l’edat mitjana, Ramon Llull, en la seva Retòrica, considerà aquesta com a part integrant de la seva art. Però de fet, la retòrica restà limitada als tractats de retòrica epistolar coneguts amb el nom genèric d'ars dictandi. Però no fou fins al s. XVI, en ple Renaixement, que la retòrica tornà a adquirir la importància clàssica en l’ensenyament universitari. Destaca, sota el model erasmià, Lluís Vives (De ratione dicendi, 1533; De conscribendis epistolis, 1536), que la considerà com una derivació i conseqüència dels estudis filosòfics, i els seus seguidors, el també valencià Frederic Furió i Ceriol (Institutiones Rhetoricae, 1554) i el mallorquí Antoni Llull (De oratione, 1558; Progymnasmata Rhetorica, 1550), que tingueren ressò sobretot a l’estranger. A les universitats de València i de Barcelona destacaren Pere Joan Nunyes (Institutiones oratoriae, 1552; Institutionum Rhetoricarum, 1578; Progymnasmata, 1596), Andreu Sentper (De sacra ratione concionandi, 1568), Llorenç Palmireno (Rhetorica, 1567; De arte dicendi, 1577) i amb menys importància Pere Joan Perpinyà, Jeroni Costa i Francesc Novella. La versió directa del grec de la Retòrica d’Aristòtil fou iniciada per Francesc Escobar vers el 1557, i duta a terme per Vicent Mariner el 1630. Considerada normalment com una art de l'oratòria, des del s. XIX constituí, juntament amb la poètica, la preceptiva literària.

Col·laboració: 
AES

Llegir més...