El retrat que hom pot considerar més antic és el de Gudea, a Mesopotàmia. A Egipte el retrat representava personatges reals, bé que supeditant-los a lleis de simetria i frontalitat i estereotipant les faccions. El retrat grec, malgrat que idealitzat, adquireix el seu més alt nivell a l’època hel·lenística. El retrat romà és marcadament realista, com es pot observar en els nombrosos busts i estàtues conservats. Hom no pot tornar a parlar de retrats pròpiament dits fins al segle XIII, en què apareixen els primers indicis, principalment en els retaules (representació en molts casos dels donants) i que donaran lloc al naixement del retrat flamenc, amb J. van Eyck i R. van der Weyden, entre altres. Nombrosos i importants són els pintors del Renaixement que conreen aquest gènere: B. Gozzoli, Rafael, Ticià, H. Holbein, A. Dürer, E. Clouet, etc, interès que a partir d’aleshores es presenta en totes les èpoques i tendències fins al segle XX. A l’època barroca hom pot citar D. Velázquez, Rembrandt, F. Hals, P.P. Rubens, A. van Dyck, etc. Al segle XVIII, F. Goya, J. Reynolds, H. Fragonard, etc. Al segle XIX està ben representat per S.L. David i D. Ingres, E. Delacroix, G. Courbet i els impressionistes, que foren notables retratistes. És en aquest moment que aparegué la fotografia. El retrat és també tema important del cubisme i de les últimes tendències pictòriques.
El retrat en l'art català
En l’art català, si bé en les pintures romàniques apareix algun individu considerat retrat autèntic (la comtessa de l’absis de Sant Pere de Burgal, segle XI, Museu d’Art de Catalunya), els retrats no apareixen decididament fins a l’art gòtic, en què normalment les figures dels donants, primer normalment molt petites, acompanyen una de les escenes del retaule (l’Enric de Trastàmara dels germans Serra a la Verge de Tobed, ~1370). El pas cap a la individualització del gènere es donà cap a la segona meitat del segle XV amb l’equiparació generalitzada de mides dels donants retratats i les figures sacres (Mare de Déu dels Consellers de Lluís Dalmau, 1445, Museu d’Art de Catalunya). En alguns casos un personatge de la composició ha estat versemblantment identificat com l’autoretrat de l’autor (retaule de Sant Agustí de Jaume Huguet, Museu d’Art de Catalunya). La decisiva individualització del retrat es produeix al segle XVI amb obres de la categoria del d’un Lluís de Castellà atribuït a Joan de Joanes (Madrid, Prado) o en l’activitat constant d’un especialista com el valencià Alfons Sánchez i Coello a la cort de Felip II. Al mateix segle també es donen els casos dels especialistes a fer galeries de retrats, sovint imaginaris, de reis o alts dignataris (l’italià F.Ariosto a Barcelona, o ja entrat el segle XVII Andreu Reus a Mallorca). L’activitat dels grans retratistes, però, cal cercar-la a l’entorn de les corts reials; per això al segle XVII, a part l’activitat de bons gravadors o d’obres esporàdiques de pintors com J.J. Espinosa, el millor retratista català és Jacint Rigau, màxim exponent del retratisme barroc a la cort de Lluís XIV de França. A la cort barcelonina del rei arxiduc Carles III, ja al segle XVIII, hi ha també mostres de retrat (Pere Crosells). La generalització del retrat es produí quan la burgesia assolí un paper preponderant al segle XIX, tant en el camp de l’escultura (Josep Piquer, Rossend Nobas, etc) com en el de la pintura (Francesc Lacoma i Sans, Vicent Rodés, Josep Arrau i Barba, Joaquim Espalter, Pelegrí Clavé, etc). Un gènere eminentment retratístic es posà de moda, la miniatura, que aviat donaria pas a les primeres fotografies, gènere en què sobresortiren els germans Napoleon. Vers la fi del segle XIX, la majoria de pintors conrearen més o menys el retrat: especialistes destacats són, al marge dels retratistes pompiers, Ramon Casas, que formà una important col·lecció de retrats al carbó de les personalitats de l’època; Picasso, que seguí la norma de Casas però per retratar els joves artistes d’Els Quatre Gats; l’escultor Josep Cardona, que realitzà diverses estatuetes de la gent del seu temps, i, ja més endavant, el dibuixant Ferran Callicó i l’escultor Josep Dunyac, retratistes de la generació noucentista.