i rima | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

rima

rim, rima (es), rhyme (en)
substantiu femeníf
Literatura
rim, rima (es), rhyme (en)
poètica poètica
Terme de poètica que designa la total o parcial concordança de fonemes entre dos o més mots a partir de la darrera vocal accentuada, i especialment emprada per a obtenir terminacions iguals o semblants entre dos o més versos.

Feminització de l’occità rim, significà tradicionalment vers i composició rimada. Limitada a l’accepció moderna té precedents en certs recursos de la poesia clàssica llatina i ja apareix en himnes cristians del s VIII i en les primeres manifestacions de la poesia romànica. Segons el grau de coincidència dels fonemes en els mots afectats, a partir de la darrera vocal accentuada, la rima pot ésser consonant, si aquesta coincidència és perfecta, i assonant, si només es produeix en les vocals; la coincidència ha d’ésser necessàriament fonètica, no pas gràfica. La consonància ha exigit l’aplicació de normes rígides, referides, per exemple, tant al vocalisme com al consonantisme, tant a la repetició indeguda de mots com a l’abús de rimes fàcils, particularment a l’època trobadoresca i a la clàssica de la poesia catalana, en què foren relativament poques les llicències permeses. L’assonància, conreada en gèneres d’origen popular i present en poemes cultes, especialment els narratius, com a efecte de descuits, no ha estat subjecta a regles tan estrictes. Pel que fa a la posició de l’accent en la rima, hom pot distingir entre rima oxítona, aguda o masculina, si recau a la darrera síl·laba del mot; paroxítona, plana o femenina, si a la penúltima; i proparoxítona o esdrúixola, si en l’antepenúltima. A la poesia catalana, la rima aguda predominà fins al Renaixement, època en què, per influx italià, competí amb la plana, que s’imposà en el barroc; des de la darreria del s XIX i d’acord amb models francesos, hom tendeix a alternar les dues rimes en l’estrofa i el poema; la rima esdrúixola, molt poc conreada, ho fou, artificiosament, sobretot durant el barroc. La posició normal de la rima és al final del vers, on adopta quatre tipus fonamentals de distribució: el continu, o successió monorima de més de dos versos, l’apariat, i, amb dues rimes, l’altern o encadenat (abab) i l’abraçat o croat (abba) (combinacions mètriques). Pot esdevenir-se també a l’interior del vers o rima interna. Altres rimes són la rima lleonina, quan la interna concorda amb la final del vers; els rims empeutatz o multiplicatius, quan els hemistiquis van proveïts, a l’estrofa, d’una rima, independent de la final; i la que es produeix entre un mot final d’un vers i un mot situat a l’interior del vers següent, a voltes dita encadenada. Certes estructures poemàtiques s’ordenen mitjançant versos deliberadament mancats de rima, com els decasíl·labs estramps i els versos fènix, aquests amb mots-rima rics i difícils, dels poetes clàssics catalans; els versos blancs, de tècnica italiana, usats en sèries, regulars o no, de decasíl·labs, hexasíl·labs i quadrisíl·labs toscans, d’una sola classe o en combinació; i els versos lliures, d’origen francès molt més recent, caracteritzats per llur llibertat mètrica, per l’ús accidental de la rima, en especial l’assonant, i pel calc aproximat d’esquemes estròfics rimats preexistents o bé per la plena independència de tot model.

Col·laboració: 
JRF

Llegir més...