OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

runa

substantiu femeníf
Escriptura i paleografia
escriptura escr
Cadascun dels signes utilitzats en l’escriptura germànica més antiga, amb un valor alhora gràfic i màgic.

El conjunt d’aquests signes era conegut pel nom de fut-hark quan s’iniciava amb aquestes sis primeres lletres. Efectivament, segons temps i llocs, l’ordre i el nombre del conjunt poden variar. I si la sèrie més corrent i originària era de 24 caràcters, hom en troba més de 30 en les runes anglofrísies, i només 16 en les noruegosueques. De fet, hom en coneix tres grups bàsics: el germànic, de 24 signes, gravats sobre objectes diversos en terres de Germània; l'anglofrisi, difós especialment en l’Anglaterra actual, amb un notable increment del nombre de signes, possiblement motivat per la major complexitat del sistema fonètic anglofrisi; l'escandinau, amb una història més complexa, amb més mutacions, i subdividit en runes daneses, les de més difusió, arreu d’Escandinàvia, i en runes noruegosueques, de poca difusió, però amb el notable monument de la pedra de Rök, de 3 m d’alçada, inscrita tota ella. La peculiaritat d’aquestes últimes és, d’una banda, el nombre reduït de signes (16), segurament perquè la plurifuncionalitat d’alguns caràcters n'inutilitzà d’altres, cosa que acabà donant lloc a una mena d’escriptura estenogràfica. Hom no ha arribat a aclarir encara amb certesa l’origen de les runes. Alguns autors els atribueixen uns orígens llatins; d’altres les fan derivar d’una escriptura subalpina, del N itàlic, amb la qual semblen tenir una correspondència de 20 signes. En tot cas, hom suposa que les runes degueren sorgir entre els s. I aC i II dC, i n'apareixen des de Romania fins a la Bàltica, i des de l’antiga Borgonya fins a Anglaterra. Tingueren la màxima florida, a Germània, entre els s. V i VII; a Escandinàvia, en canvi, entre els s. X i XI, sobretot a Suècia, on, isolades en un racó del N del país, i notablement tocades per l’alfabet llatí, es mantingueren fins a temps ben moderns. Com que els primers gravats es degueren fer en fusta, hom dóna per perdudes les restes més antigues; de fet, les que s’han conservat són de vers el s. II. A partir del s. IV (època del corn de Gallehus), n'hi ha de gravades en os i metall i, posteriorment, en pedra (així la de Kylver, a l’illa sueca de Gotland). Bé que apareixen en tota mena d’objectes, hi ha una prevalença notable d’inscripcions sobre tombes. Les runes tenien un valor fonètic i alhora podien tenir-ne un d’ideogràfic. El valor fonètic era determinat per la primera lletra del nom que tenien. Així, la primera lletra del futhark rebia el nom de fehu; és a dir, equivalia a la f; alhora podia significar bestiar, béns, que era allò que designava el seu nom. A part la funció gràfica, hom les feia servir també amb finalitat màgica: cada signe tenia un valor màgic propi, com el tenien també les diverses combinacions que hom en feia.

Col·laboració: 
JCab

Llegir més...