OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

s

substantiu femeníf
Escriptura i paleografia    Fonètica i fonologia

Sumari de l’article

escriptura escr, fonètica, fonologia fon i paleografia paleog
Dinovena lletra de l’alfabet català, anomenada essa [pl esses].

La S llatina majúscula ve del fenici i hebreu antic (forma jacent); passada als grecs (forma erecta) i als etruscs (on perd un dels quatre traços originaris) i a la majoria d’alfabets itàlics, on d’angular passa a sinuosa. La S romana clàssica consta de tres traços: el primer, sinuós, de dalt a baix i els altres dos corbats als extrems superior i inferior del primer. Per la velocitat es cursivitza ben aviat i pren unes formes més simples en executar-se el primer i segon traç en un sol temps, en direcció gairebé vertical i només corbat lleugerament a l’extrem inferior cap a l’esquerra. El tercer traç, en un primer moment, esdevé una línia recta ascendent en diagonal. Algunes vegades s’arriba a traçar sencera en un sol temps. La cursiva romana nova, també en dos temps, recobra la curvatura del traç superior, que de vegades pren una gran volada. La forma sinuosa gairebé tancada es conserva en la uncial i d’aquesta passa a la insular irlandesa. La forma cursiva amb la meitat inferior vertical, que es consagrà amb el canvi d’angles dels gruixos i prims en la semiuncial, prevalgué durant l’alta edat mitjana. En tot aquest llarg període el tret més vistent és l’atac del primer traç que apareix a l’esquerra més o menys prominent. La reaparició de la forma ondulada de tipus capital-uncial cap al segle XII sembla deguda al desig d’evitar la confusió amb la f. Mentrestant, en les escriptures gòtiques la forma erecta pren dues direccions: una que executa els dos traços en un sol temps i els arrodoneix en forma gairebé espiral i una altra que també executa els dos traços en un sol temps però allargassats ultrapassant la línia de base, que, a més, arriba a separar-los en dos i que pren l’aspecte de dues esses llargues gairebé enganxades. La humanística reprèn les dues formes, carolina i uncial, heretades del període gòtic.

Valors fonològics de la grafia s

La grafia s correspon als fonemes correlats [s], sord, i [z], sonor, i a l’arxifonema [S], en català. Tanmateix, la representació gràfica d’aquestes tres alternatives, basada en raons etimològiques, comprèn cinc possibilitats diverses: ‘c’, davant vocal palatal, en posició inicial, intervocàlica i explosiva (cel [sęl]; acer [esér], encetar [ensetá]); ‘c’ davant vocal no palatal, en posició intervocàlica, explosiva i final (caça [káse], calçat [kelsát], braç [brás]); ‘s’ en totes les posicions (sac [sák], casa [káze], aspre [áspre], lletsó [letsó], tros [trós]); ‘ss’, en posició només intervocàlica (massa [máse]), i ‘z’, en posició inicial i explosiva (zona [zóne], pinzell [pinzẹl]). En tots aquests contexts hi ha oposició entre [s] i [z], fora de l’implosiu i final, on funciona l’arxifonema [S]. Des del punt de vista articulatori, [s] i [z] es realitzen com a consonants, sibilants, fricatives, apicoalveolars, orals, sorda [s] i sonora [z]. Acústicament, són no-vocals, consonants, difuses, agudes, contínues, orals, tensa [s] i fluixa [z].

Orígens del fonema /s/ del català

Els orígens llatins d’aquest fonema corresponen en alguns casos a l’ortografia c o ç . Quan aquest mateix fonema és representat amb s o ss sol procedir d’una s- inicial llatina davant vocal o davant consonant oclusiva (seure < sedere, espill < speculu, està < stat, escriure < scribere), d’un dígraf -ss- en posició intervocàlica (pressa < pressa, participi de premere), de s medial seguida de consonant oclusiva (vespa < vespa, cresta < crista, pescar < piscare), o bé del grup -rs- (bossa <bursa). Els fonemes àrabs sibilants sord i sonor [s] i [z] també han originat casos del català [s]: sénia < àrab seniya, barnús < àrab bornós, safrà < àrab za'faran, cafís < àrab qafiz. D’altra banda, la grafia catalana s representa també, en d’altres casos, el fonema sonor [z] en els dialectes que el posseeixen; l’origen llatí d’aquest, el trobem en -s- intervocàlica (posar < pausare), o en el grup -ns- (devesa < defensa), així com també en alguns casos de -ty- (peresa < pigritia) i de -d- intervocàlica (alosa < alauda), tant en l’un com en l’altre, després de l’accent (compareu-los amb els casos de pèrdua com raó < ratione i suor < sudore, respectivament); en determinats casos aquest fonema és representat en l’ortografia amb z ,que té orígens propis. Cal tenir en compte que tots els casos contribueixen a augmentar els orígens diferents del fonema [s] en els dialectes que no posseeixen el sonor [z].

Col·laboració: 
AMM

Llegir més...