i sainet | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

sainet

sainete (es), one-act farce (en)
substantiu masculím
Teatre
sainete (es), one-act farce (en)
teatre teat
Peça teatral en un acte, de caràcter còmic i popular, que generalment hom representava intercalada entre els actes d’una obra extensa.

Alhora, incloïa intermedis musicals cantats i ballats (tonadilla). Emprat durant el s XVII com a sinònim d'entremès, no assoleix, però, característiques pròpies com a peça independent de teatre menor fins al s XVIII amb Ramón de la Cruz, l’obra del qual constitueix un viu retaule costumista de la societat del seu temps. Durant el s XIX fou conreat, entre altres, per J.López Silva i per V. i R.de la Vega. Al començament del segle, el sainet excel·lí sobretot en mans de C.Arniches i els germans Álvarez Quintero.

El sainet als Països Catalans

El gènere fou introduït a Catalunya durant el s XVII o començament del XVIII, però no adquirí veritable auge fins cent anys més tard. La majoria dels sainets impresos els primers anys del s XIX són anònims i poden subdividir-se, d’acord amb llur temàtica, en els que retraten la vida quotidiana de la menestralia, els que mostren com viu la gent que actua al marge de la societat, els que recerquen efectes còmics per mitjà del triangle, i exploten, sobretot, la figura del banyut i els que tenen per objecte la propaganda política (en aquest cas excel·leixen els de Josep Robrenyo, fundador veritable del gènere). Cal citar, per la difusió que obtingueren L’avarícia castigada o les astúcies d’En Tinyeta, de Josep Arrau i Estrada, El barber que ha tret en la rifa dels porcs, d’Andreu Manuel Igual, i El gall robat per les festes de Nadal, d’Ignasi Plana. El gènere inicià el pas vers la comèdia de costums amb Qui no adoba la gotera ha d’adobar la casa entera, o sia, mala muller i mala marastra (1833), anònim, i amb les peces de Francesc Renart. Amb la Renaixença tingué un nou auge en conrear-lo autors com Pau Estorch i Siqués, Francesc de Sales Vidal, Marçal Busquets i Francesc Camprodon, que hi incorporaren la temàtica rural. Al País Valencià s’inicià una abundosa producció de sainets, sustentada ja en una tradició anterior, amb Josep Bernat i Baldoví, Francesc Palanca i Roca, durant la Restauració, amb Eduard Escalante, veritable retratista de la petita societat ciutadana. A les Illes el sainet trobà un agut autor en Pere d’Alcàntara Penya. Tot i ésser gènere modest, escriptors importants no han menystingut el sainet, ocasió de pinzellades ràpides i acolorides. Hom pot citar, per l’exemplaritat de llur producció, els noms de Josep Feliu i Codina, Emili Vilanova, Ramon Ramon i Vidales, Àngel Guimerà, Teodor Baró, Manuel Folch i Torres, Ignasi Iglésias, Juli Vallmitjana, Santiago Rusiñol, i en un pla de menor exigència però no pas de menor eficàcia i popularitat, Salvador Bonavia i Flores, Alfons Roure i Lluís Millà. A partir del 1946, en desaparèixer progressivament el costum de representar una peça curta abans o després de les funcions teatrals, la producció de sainets ha minvat notòriament.

Col·laboració: 
IFA
Llegir més...