i salm | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

salm

psalm, salmo (es), psalm (en)
substantiu masculím
Bíblia
psalm, salmo (es), psalm (en)
Bíblia bíbl i litúrgia litúrg
Composició religiosa destinada a ésser cantada amb acompanyament d’un instrument de corda.

El terme (que ve del grec ψαλμόζ, traducció de l’hebreu mizmor), designa actualment només els cants d’ús cultual, bé que originàriament podia ésser de caràcter tant profà com sagrat. Hom desconeix la manera com eren cantats; les cantilenes sinagogals i la tradició litúrgica cristiana (salmòdia) no en reflecteixen l’estil primitiu. Els salms de lloança i d’aclamació acompanyaven la celebració diària del culte o la dels dies festius; els de súplica, amb la corresponent acció de gràcies, devien néixer, igual que els cants de victòria, en ocasió d’esdeveniments singulars, tant personals com de tot el poble. Els uns i els altres tenien forma d’oració adreçada directament a Déu. Altres salms no se li adrecen directament, sinó que en parlen en forma de declaració, d’exhortació, de reprensió, etc. L’estudi contemporani dels salms s’ha interessat a redescobrir les situacions diverses que feren néixer cada gènere de salms i a reconèixer-ne les formes més característiques. Es distingeixen més d’una vintena de gèneres, que poden reduir-se als grups principals següents: cants de lloança, de victòria, d’aclamació al Senyor, rei de tot el món, d’admiració per la ciutat santa, de pelegrinatge, d’entrada al temple, oracles de congratulació o de protecció divina, súpliques d’un afligit, d’un acusat innocent o de tot el poble, confessió de les culpes, accions de gràcies, proclames de la felicitat dels qui s’acullen prop del Senyor, o de la sort del just i de l’injust, lliçons de la història del poble, reclamacions per la violació de l’aliança, reprensions profètiques i cants entorn de la persona del Messies. La poesia dels salms és vigorosa; la seva creació es remunta possiblement als darrers segles del segon mil·lenni aC; alguns dels salms més antics, com el cant de victòria del pas de la mar o el de Dèbora, són anteriors a la monarquia. Els més recents poden ésser dels s. IV-II aC. Una bona part fou composta en temps dels reis (s. X-VI aC), a la cort o al temple. La tradició històrica, profètica i sapiencial de la Bíblia es retroba en els salms en forma de cant, de lloança i de pregària. Conservats en diversos reculls, foren aplegats finalment en el llibre dels Salms, probablement amb vista al culte sinagogal. L’Església, ja des dels inicis, continuà servint-se dels salms per al culte. Seguint l’ús de Jesús, que hi pregà i n'aplicà sovint el sentit profètic a la pròpia missió, el Nou Testament i els pares de l’Església continuaren aquesta hermenèutica cristiana (tipologia). Sant Agustí, en les seves Enarrationes in psalmos, veié en cada salm una prefiguració de Crist o de la seva Església. Esdevingueren primordials en la pregària de l’Església (ofici diví), i hi contribuïren molt els antics monjos, que recitaven tot el saltiri en el decurs d’una setmana, o fins i tot d’un sol dia. Versos escollits han alimentat sempre la pregària privada a manera de jaculatòries.

Col·laboració: 
GCa / JTR

Llegir més...