Molt utilitzada a l’edat mitjana, sobretot pels sarraïns (zarbaṭana), sembla que al s XIII la feien servir també per a llançar foc grec sobre l’enemic. Actualment és utilitzada només per alguns pobles aborígens de l’àrea tropical (SE asiàtic, Índia, Madagascar, la conca amazònica, Amèrica Central, etc), entre diversos pobles de l’Amèrica del Nord, com els muskogee i els iroquesos, i, més rarament, a la Melanèsia. La llargada del tub és molt variable: de 50 cm a 7 m. Els models més senzills són simples tubs de canya o de bambú, de vegades protegits per un revestiment exterior (tija de palma buidada, etc). El model més complex, propi especialment de Borneo, consta d’un sol tronc d’arbre hàbilment entallat. Els dards són principalment estelles de fusta o de bambú ajustades a l’interior del tub per mitjà d’un floc de cotó o de medul·la vegetal. En alguns casos són emprats petits projectils d’argila o d’os utilitzables únicament per a caçar moixons. Per a abatre animals grossos, els dards són enverinats. El verí més comú al SE asiàtic és el d'Antiaris toxicaria, que mata per efecte cardíac. A Sud-amèrica és emprat principalment el curare, d’acció paralitzadora, extret d'Strychnos toxifera.
f
Història
Etnografia