En éssers vivents primitius (bacteris i protists) el sexe es manifesta en una polarització poc marcada; entre dos individus es produeix una conjugació amb intercanvi de material genètic o bé una fusió. Aquests tipus de processos no solament no augmenten el nombre d’individus de l’espècie (no són, doncs, reproductors), sinó que en els casos de fusió de dues cèl·lules el disminueixen. El recurs a processos sexuals es dóna sovint, en éssers primitius, en situacions de desgast ambiental. En éssers superiors (vegetals o animals) el fenomen sexual continua essent diferent del reproductor, però es produeixen conjuntament. En ells la polarització sexual dels individus és més clara, i la reproducció sexual té lloc mitjançant la formació de gàmetes produïts per meiosi o repartició equilibrada i variable del material hereditari. L’aparició evolutiva de gàmetes amb funció sexual i reproductora va acompanyada per l’aparició programada de la mort parental. La diferenciació o polarització dels individus a causa del sexe es manifesta en molts nivells i dóna lloc a una gran varietat de formes. El nivell més bàsic de diferenciació és el cromosòmic. La determinació cromosòmica del sexe és molt variable. En l’espècie humana hi ha una parella de cromosomes iguals en el sexe femení (XX) i diferents en el masculí (XY), de manera que és l’espermatozoide qui determina el sexe de l’infant. Aquesta forma de determinació del sexe és molt estesa, però no general. En altres espècies, el mascle té simplement un cromosoma en lloc d’un parell. En moltes serps i papallones és el mascle qui té la parella de cromosomes sexuals iguals. En alguns peixos i insectes la determinació genètica del sexe no es produeix per cromosomes especials, sinó per certs gens dels cromosomes ordinaris. En algunes espècies (certs animals marins, determinades plantes tropicals), la determinació del sexe no és cromosòmica, sinó que és deguda a la influència del medi ambient sobre un individu potencialment bisexual, fent que desenvolupi la potencialitat masculina o bé la femenina. El règim alimentari, el pH, el lloc, la llum, la temperatura, etc, poden actuar, doncs, com a factors determinants del sexe en algunes espècies. Així, en Bonellia, les larves no són gens diferenciades i el fet que esdevinguin mascles o femelles només depèn de si es fixen a la trompa de femelles adultes o de si resten lliures, puix que en el primer cas es converteixen en mascles i en el segon en femelles. En espècies hermafrodites (moltes plantes superiors) manca la determinació cromosòmica directa del sexe. La diferenciació genètica es tradueix en diferenciacions fisiològiques i orgàniques. Es donen diferents possibilitats: un sol sexe i una sola classe d’individus (tots femenins) i en aquest cas la reproducció és per partenogènesi; dos sexes en dues menes d’individus (molt freqüent en animals i menys en vegetals) o unisexualisme; dos sexes en una sola classe d’individus o hermafroditisme (poc freqüent en animals i molt comú en vegetals superiors); i dos sexes en més de dues classes d’individus (tres, com en certs crustacis, o més de tres, com en certs insectes socials). La diferenciació dels sexes sol traduir-se en caràcters externs visibles: en alguns casos el dimorfisme sexual és tant fort, que mascle i femella han estat considerats durant molt de temps espècies diferents; en altres casos hi ha signes externs clars dins una figura comuna (cresta del gall, cornamenta del cérvol, barba de l’home, etc); de vegades la diferència sexual externa és difícil d’establir (moltes espècies d’ocells). La identitat sexual de l’individu resta en molts casos sotmesa a una notable mobilitat. Freqüentment l’individu canvia de sexe amb l’edat (hermafroditisme successiu en molts peixos i crustacis); en altres casos es produeixen canvis de sexe per factors relativament accidentals (presència d’algun paràsit, petites fluctuacions hormonals); en vertebrats superiors (ocells i mamífers) el sexe té una estabilitat molt clara: en ells es poden produir canvis en els caràcters sexuals secundaris, però no en la constitució sexual bàsica. Modernament, amb tècniques d’enginyeria genètica o d’hibridació artificial, s’obren perspectives d’intervenció en els mecanismes naturals de determinació del sexe. El sexe de base és en els mamífers (i, per tant, en l’home) el femení i el sexe masculí és induït, com a modificació de la pauta bàsica, per la presència del cromosoma Y, organitzador dels testicles. Tot el procés genètic que suposa l’aparició dels sexes presenta uns notables avantatges evolutius, raó per la qual la reproducció sexual s’ha generalitzat en la biosfera. La divisió meiòtica seguida de la fecundació presenta dos avantatges genètics molt assenyalats: en primer lloc, la reconstitució de la dotació diploide de l’individu a partir de dues dotacions haploides dels gàmetes redueix les possibilitats que els gens deleteris apareguin; en segon lloc, el fet que a cada generació hi hagi una recombinació de tot el material genètic presenta grans possibilitats de fórmules genètiques inèdites que ofereixen nou material bàsic per a la tria que fa la selecció natural amb vista al procés evolutiu. La reproducció sexual presenta també un inconvenient: els gàmetes han de trobar-se per a la fecundació, cosa que exigeix els medis i els mecanismes adequats. Aquest punt ha estat solucionat pels mecanismes de copulació, de transport dels gàmetes o de control neurològic de l’etologia de l’atracció intersexual. L’alternança d’individus sexuals adults i gàmetes, amb les corresponents possibilitats diploide (doble joc cromosòmic) o bé haploide (dotació cromosòmica simple), fa que cada espècie tingui el seu cicle cromosòmic característic. En molts protists, la meiosi es produeix en la primera divisió del zigot, després de la fecundació; en aquest cas tots els estadis són haploides exceptuant el zigot: és el cicle haplòntic. En els metazous, la meiosi es produeix en la formació dels gàmetes; exceptuant aquests, totes les altres cèl·lules són diploides: és el cicle diplòntic. En molts fongs i algues, i en les plantes, el cicle és diplohaplòntic, és a dir, alternen les generacions: de primer és l’esporòfit diploide, que genera espores haploides que originen el gametòfit, del qual es produeixen els gàmetes a partir dels quals es reconstitueix un zigot diploide. La reproducció sexual exigeix un control estricte dels mecanismes de trobament dels gàmetes a l’interior de la comunitat sexual que és l’espècie. Morfològicament els sexes estan extraordinàriament adaptats per tal que entre ells es produeixi l’adequada relació que possibiliti la fecundació; els òrgans copuladors, quan la fecundació és interna, manifesten una estricta especificitat. A més, tot l’organisme presenta els convenients sistemes d’estimulació, atracció o recepció del sexe complementari. En moltes espècies, sobretot vegetals, la trobada dels gàmetes és dominantment passiva. En els animals els comportaments d’acoblament són regulats neurològicament i mostren una gran varietat de formes d’orientació de la parella, senyals, moviments, etc, que constitueixen els ritus per a cortejar i garanteixen la unió exclusiva amb l’individu adequat de l’altre sexe. Al llarg del procés evolutiu, la rigidesa que imposa el programa genètic en els mecanismes de recerca de la parella és progressivament substituïda per l’aparició del plaer, gratificació que assegura la funció copuladora tot permetent una major plasticitat de comportament. En el cas de l’espècie humana aquesta plasticitat de comportament és evident i correlativa amb l’aparició d’una recompensa de fruïció i una càrrega afectiva molt potents, juntament amb l’originalitat imposada pel cervell intel·lectual (sexualitat).
m
Biologia
Herència del sexe
© fototeca.cat
Conjunt de modalitats bioquímiques, fisiològiques i orgàniques que polaritzen els individus d’una mateixa espècie en mascles i femelles, de manera que entre ells esdevé possible, pels adequats processos de conjugació o fecundació, una periòdica modificació de la informació genètica.