El comportament sexual humà presenta un interès particular per raó de la riquesa neurològica que l’empara i de la variabilitat cultural que manifesta. En l’anàlisi de l’etologia animal ja s’observa la notable complexitat que el comportament sexual implica com a resultat d’una delicada interacció d’elements sensorials i neurohormonals en diàleg continuat amb l’ambient i amb significatives variacions en l’experiència individual. La neurologia humana, caracteritzada per la qualitat afectiva i pel desenvolupament de la intel·lectualitat i la consciència, representa l’enriquiment del comportament sexual de l’espècie, particularment en tres sentits: agilitat, en la mesura en què augmenta la independència respecte a pautes genètiques estrictament programades, cosa que facilita la plasticitat de la conducta; caràcter “luxós” constituït conjuntament per l’aparició de dimensions relacionals progressivament independitzades de la funció reproductiva, i pel ressò subjectiu i fortament gratificant de l’experiència sexual, així com per l’enriquiment de la funció eròtica; i, finalment, conflictivitat en la socialització del comportament, a causa de la necessitat de considerar els altres individus amb els seus mons afectius i els seus desigs, i per l’ajornament de la fruïció que freqüentment demanen les exigències socials humanes. La progressiva evolució de la conducta sexual humana ha deixat indicis que són objecte d’estudi i d’interpretacions variades. L’antropologia manifesta que l’emergència de l’espècie humana és correlativa de la regulació de la vida sexual, fet que es relaciona amb el més elemental criteri de classificació a l’interior d’un grup humà que és la diferenciació deguda al sexe. El pas de l’estat de natura al de cultura és marcat pel reforçament de la pràctica de l’exogàmia (recerca de parella sexual fora del propi grup), amb la norma de la prohibició de l’incest i amb l’establiment de les corresponents limitacions. Alguns autors (Morgan, Engels) parlen d’una hipotètica promiscuïtat sexual primitiva generalitzada, cosa que apareix progressivament com a menys probable, ateses les descobertes cada vegada més freqüents de l’evitació de l’incest ja en espècies animals, les quals, en conductes sexuals i en altres, manifesten estructuracions molt més fortes que hom no creia. Les formes de regulació del comportament sexual afecten la constitució de la parella, l’estructuració de la família i el paper dels sexes (històricament marcat, en general, per la marginació del protagonisme femení), a la vegada que afaiçonen el psiquisme humà. En qualsevol d’aquestes estructuracions apareix una notable varietat, i en tot cas hom pot assenyalar que la regulació sexual dels primitius sorprèn pel seu caràcter fortament estructurat. Molts autors (Malinowsky, Mead) han estudiat amb detall les complexitats d’aquestes regulacions i les corresponents conseqüències sobre els processos psíquics. La història conserva constància de les diverses formes que ha adoptat la regulació sexual (des del conjunt de cultures que genèricament hom anomena primitives fins a mons tan diversos com l’egipci, l’hindú o el xinès, les cultures gregues o precolombines, l’islam o les societats tecnològiques modernes). Resta, com a balanç de la gran variabilitat etnològica, la importància d’un notable tipus d’estabilitat de la parella sexual humana (amb relació particular als processos afectius) i el valor que presenta la família com a estructura de cria amb valor decisiu en la llarga etapa educativa que exigeix l’individu humà i com a lloc estratègic d’estructuració de l’experiència afectiva i sexual. Les modernes ciències humanes han proposat diversos models interpretatius de la dinàmica sexual humana. De forma molt general, es pot fer la distinció entre models que assenyalen l’origen primordialment intern del conflicte psíquic associat a la socialització de la sexualitat i els que consideren que el conflicte correspon a causes externes. Freud, dins del primer dels models esmentats, assenyala el paper central de la libido i les seves fases d’evolució; dels seus estudis es dedueix la funció inevitable d’un cert control de la sexualitat per a fer viable la societat, així com el risc que la repressió pot abocar a la neurosi. Klein i Lacan han matisat modernament les teories de Freud. Entre els qui opten per atribuir a la repressió social l’origen de qualsevol conflicte associat a la sexualitat destaquen Reich i Marcuse. El primer insisteix en el fet que la malaltia (neurosi caracterial) és provocada per la repressió de la sexualitat instaurada per la societat, i Marcuse preconitza la reconciliació d’Eros i la civilització. Hom fa notar freqüentment que la relació entre opressió social i repressió sexual és real, però no tan rectilínia com creia Reich, sinó més complexa i contradictòria. Cal retenir en qualsevol hipòtesi el delicat equilibri que exigeix la coordinació de la dinàmica psíquica personal i la regulació social (món del treball, la llei, la política, l’economia, etc.) en els comportaments relatius al sexe.
f
Psicologia