Un sintagma suposa sempre la combinació, almenys, de dos elements per a constituir una unitat de funció dins l’extensió lineal del discurs, a partir de morfemes lexicals o gramaticals. Aquesta unitat funcional, que és el sintagma, pot ésser des d’un simple mot fins a una oració, sintagma per excel·lència, i pot arribar a integrar-se, al seu torn, en una unitat de rang superior. El terme sintagma sol anar acompanyat d’un qualificatiu que en defineix la categoria gramatical. Els fonamentals són el sintagma nominal i el sintagma verbal. El sintagma nominal té per base el nom (substantiu, mot substantivat o un seu representant), amb possibles adjunts en nombre variable (determinants i adjectius). Fa la funció de subjecte de l’oració o d’un dels complements del verb. El sintagma verbal té per base el verb, també amb possibles adjunts en nombre variable (auxiliars, adverbis, complements). Fa la funció de predicat de l’oració. Les relacions sintagmàtiques pertanyen al domini de la parla, són reals i en presència: contrasten unitats lingüístiques presents dins un enunciat de parla donat amb d’altres unitats veïnes, també presents en aquest mateix enunciat, i evoquen la idea d’un ordre de successió i d’un nombre determinat d’elements, que exclou la possibilitat de pronunciar-ne dos d’ells alhora o en un ordre totalment arbitrari (paradigma).
m
Lingüística i sociolingüística