i sonata | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

sonata

sonata (es), sonata (en)
substantiu femeníf
Música
sonata (es), sonata (en)
música mús
Composició musical que, per oposició a la cantata, és per a ésser ‘‘sonada’’ amb instruments.

Consta de diferents moviments per a solista o per a petit conjunt de cambra. En el seu origen quasi no es distingia d’altres formes instrumentals, com el concerto, la simfonia, la tocata, etc. A la segona meitat del s. XVI aparegué la canzone da sonar o canzone sonata i es fixà el terme (per exemple, una sonata per liuto, del 1561). Al marge d’unes poques sonates destinades al teatre, durant l’època barroca n'aparegueren dues modalitats, essencials per a la seva evolució: la sonata da chiesa i la sonata da camera. La primera es caracteritza normalment per quatre moviments: introducció de caràcter lent, allegro, adagio i allegro, basats en els mateixos temes o motius. La sonata da camera, menys construïda, és sovint una lliure successió de diferents moviments de dansa; influí en la formació de la suite. A la fi del s. XVII, i gràcies a l’obra de Corelli, ambdues modalitats es fusionaren, amb un cert predomini de la sonata da chiesa, que fou reduïda a tres moviments (quasi sempre: lent, ràpid, ràpid). Al s. XVIII n'aparegueren en forma de trio (sonata a tres), en què intervenen dos instruments melòdics i el tercer, que realitza el baix, ultra el baix continu, a càrrec d’un instrument de teclat. La sonata era indistintament un divertiment cortesà, una obra amb finalitat didàctica o una peça instrumental destinada a l’església. Amb la major importància adquirida pel piano aparegué un tipus de sonata d’església destinada a un instrument de teclat. La sonata preclàssica, sovint d’un sol moviment, s’estructurà a tot Europa amb els elements propis de l’estil rococó o galant. El classicisme li imprimí una nova forma, en especial a la destinada al piano, que es caracteritzà per una harmonia simple, per un únic tema que dominava tot el moviment, per grans contrasts dinàmics i per una construcció sòlida. La forma clàssica de la sonata fou fixada per C.Ph.E.Bach, el qual intercalà el minuet entre el segon moviment i el tercer. Els diferents temps o moviments restaren fixats de la manera següent: el primer temps (allegro), el més important, que sovint pren el nom de forma sonata, amb tres parts enllaçades, l’exposició (amb dos temes contrastats i de caràcter distint), el desenvolupament i la reexposició; el segon temps (andante o adagio), amb una forma anàloga a la del primer però sense desenvolupament (sovint adopta la forma temàtica A-B-A´, anomenada lied); el tercer temps (minuet), en què alternen el minuet i el trio (Beethoven el substituí sovint per un scherzo ràpid); i el quart temps (presto, allegro o rondó), que és un final viu. Les sonates romàntiques desenvoluparen la tècnica i la brillantor, així com la riquesa melòdica i el lirisme. Algunes s’estructuren cíclicament: els seus tres o quatre moviments s’organitzen sobre unes cèl·lules melòdiques que n'asseguren la unitat; altres són totalment lliures des del punt de vista formal, car hom concedeix una gran importància a la improvisació. Al s. XX, en esclatar la atonalitat, és difícil de reconèixer la forma sonata, tan lligada al tema i a les funcions harmòniques, en les obres que porten aquesta denominació.

Col·laboració: 
MAV
Llegir més...