i sonet | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

sonet

soneto (es), sonnet (en)
substantiu masculím
Literatura
soneto (es), sonnet (en)
literatura lit
Forma estròfica integrada per catorze versos distribuïts en dos quartets inicials i dos tercets finals.

El sonet clàssic, petrarquesc, es caracteritza pel vers emprat —el decasíl·lab italià—, la combinació de dues rimes consonants als quartets, molt predominantment amb disposició encreuada, A B B A, i la de dues o tres, també consonants, als tercets. Pel que fa al discurs poètic, el primer quartet sol contenir una exposició enunciativa, que el segon matisa o completa, mentre que el primer tercet recull, ordena i interpreta les línies conceptuals i emotives provinents dels quartets, i el segon ha d’expressar sintèticament i de mode sorprenent els resultats de l’anàlisi i la seva exposició. Sintàcticament, hom sol respectar la unitat formal dels quartets; els tercets, en canvi, permeten més ampla llibertat. Entre les varietats derivades del tipus comú o que en són alteracions, hom pot citar el sonet ampliat amb hexasíl·labs inserits entre els decasíl·labs, molt poc emprat, el sonet de metre curt, el de versos alexandrins, el sonet amb eco i l’acròstic. Cal remarcar el sonet amb estrambot, una ampliació del normal mitjançant l’addició, al final, d’un o més grups, en general de tres versos, el primer dels quals, hexasíl·lab, ha de rimar amb el precedent. Històricament el terme sonet prové de la poesia occitana; però la forma és creació siciliana culta del s XIII. Petrarca li conferí la seva màxima perfecció, i el seu model s’imposà arreu d’Europa, durant el s XV i, sobretot, el XVI; a la darreria d’aquest i durant el Barroc obtingué una gran vitalitat i generà variades modalitats; decresqué entre els neoclàssics i escassejà entre els romàntics. Els parnassians i els simbolistes francesos li donaren un nou i fort impuls al mateix temps que el tractaren amb noves o renovades tècniques —vers alexandrí, versos plurimètrics i polimètrics, variades combinacions rimades, a voltes ben lliures, extensió del poema, etc— i també expressives. Des d’aleshores, especialment després d’un nou retorn al model clàssic, ha anat perdurant fins avui, bé que amb eclipsis més o menys prolongats. Als Països Catalans fou usat ja per Pere Torroella (1436-86). En el Cancionero general, edició de València del 1514, figuren divuit sonets en llengua italiana deguts a Bartomeu Gentil. A mitjan s XVI es troben els primers sonets catalans petrarquescs; no sembla que derivin de l’experiència de Joan Boscà. El màxim artífex del segle fou Pere Serafí, autor d’una seixantena de sonets, catorze dels quals amb estrambot, datables en 1560-65; el metre, però, és un intent d’adaptació del decasíl·lab català clàssic al ritme italià. El conreu fou intens durant el Barroc i es mantingué força durant el s XVIII, a causa de les escoles de retòrica, i fou escàs entre els romàntics. La línia parnassiana del Modernisme, amb Jeroni Zanné al capdavant, el reivindicà, com també els simbolistes del Principat i de Mallorca. Tingué un conreu normal i eficient durant el Noucentisme, que preferí el tipus clàssic, i fou considerat, en canvi, com una forma més aviat artificiosa els anys trenta. Després del 1939 prengué una nova vigoria, fins que decaigué pels decennis dels cinquanta i els seixanta. En l’actualitat hi ha un cert retorn, intentat per una poètica nova elaborada en l’inconformisme i el refús i que cerca de canalitzar l’expressió amb recursos externs inèdits o amb el renovellament de les formes consagrades.

Col·laboració: 
JRF

Llegir més...