i soteriologia | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

soteriologia

substantiu femeníf
Religió    Cristianisme
religió relig i cristianisme crist
Doctrina de la salvació inclosa generalment en un context religiós determinat.

És, tanmateix, en l’àmbit de la tradició específicament cristiana on ha estat elaborada més sistemàticament, com a disciplina teològica. Els texts del Nou Testament i de la literatura cristiana més antiga en què hom atribueix un caràcter salvífic a les accions de Jesús, essent-hi ell mateix anomenat el Salvador, són prou nombrosos i importants perquè l’expressió clàssica Jesús, el Crist, Salvador nostre hagi d’ésser considerada genuïnament cristiana. Bé que mai, des dels inicis de la tradició cristiana, ni la predicació ni la teologia no s’han vist eximides d’explicar en quin sentit Jesús es proclama salvador, l’elaboració d’una soteriologia estricta i ben definida no es produirà fins ben entrada l’edat mitjana amb l’aparició del Cur Deus homo (1094-98) d’Anselm de Canterbury. Als s. IV, V i VI les discussions i les lluites cristològiques havien polaritzat l’atenció dels teòlegs, i també dels bisbes i predicadors, en els aspectes ontològics i dogmàtics de la constitució metafísica de Crist, i l’havien distreta progressivament de la dimensió més dinàmica pròpia de la imatge que en dibuixa el Nou Testament; hom pot dir que interessava més el Crist considerat en ell mateix que allò que significa per al creient. D’altra banda, les explicacions tradicionals del valor salvífic de la seva vida i especialment de la seva mort en creu (la resurrecció ja no entrava pràcticament en consideració) restaven poc rigoroses i massa simbòliques i vagues. És per això que, al costat de l’estudi del dogma cristològic (el De Verbo Incarnato), s’estructurà un tractat, gairebé autònom, sobre el valor salvífic de l’obra acomplerta per Jesús, centrat principalment en el caràcter satisfactori de la seva mort en creu (les famoses teories de la satisfacció, o bé la teoria luterana del valor de la mort de Jesús com a càstig pels pecats de la humanitat). La cristologia restà, doncs, estructuralment dividida en dos subtractats: l’estudi de l’encarnació i la soteriologia; a partir, però, de la teologia protestant del s. XIX, hom tendeix d’una manera unànime a recuperar-ne la unitat original; és la persona de Crist, des de la perspectiva tant del seu ésser com de la seva acció, que té una significació salvadora per a tot creient.

Col·laboració: 
RSC
Llegir més...