i submarí | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

submarí

substantiu masculím
Transports
Tall esquemàtic d’un submarí atòmic nord-americà, armat amb míssils Polaris: 1, hèlix; 2, timó; 3, timó de profunditat; 4, cambra de motors; 5, reactor nuclear; 6, estabilitzador giroscòpic; 7, cambra de míssils; 8, schnorchel ; 9, antena de ràdio; 10, cambra de navegació; 11, periscopi; 12, pont; 13; cambra d’allotjament; 14, cambra de torpedes
© fototeca.cat
construcció naval constr nav i marina de guerra mar guer
Vaixell de guerra especialment concebut i construït per a poder-se submergir i navegar i combatre sota l’aigua.

Fins al principi del s. XX hom distingia el vaixell dotat de bones qualitats per a la navegació de superfície, que disposava d’una elevada flotabilitat i només se submergia ocasionalment ( submergible ), el vaixell especialment dissenyat per a navegar submergit, amb una flotabilitat molt reduïda i que només navegava accidentalment en la superfície i amb unes qualitats marineres molt dolentes ( submarí ), i el vaixell especialment construït per a submergir-se tot deixant la part alta de la seva superestructura a flor d’aigua ( vaixell de superimmersió ). En els submarins moderns, han estat optimitzades les tres característiques esmentades, la qual cosa ha fet innecessària la diferenciació i ha estat adoptat el nom de submarí . Quan el submarí navega per la superfície té una flotabilitat positiva, i la immersió és efectuada en anul·lar-la augmentant el pes del vaixell en omplir d’aigua uns tancs proveïts de vàlvules d’inundació a la part inferior i de ventilació a la part superior, la funció de les quals és de permetre l’entrada i la sortida d’aigua de mar o d’aire comprimit, respectivament. En la immersió, les vàlvules d’inundació permeten l’entrada d’aigua, mentre que les de ventilació permeten l’expulsió d’aire. En l’emersió, l’aigua és expulsada per les vàlvules d’inundació en introduir aire comprimit per les vàlvules de ventilació a una pressió suficient. El submarí no resta perfectament equilibrat quan és submergit i això fa necessària la utilització de timons de profunditat, amb els quals són corregits els errors d’estabilització. La propulsió és obtinguda, en superfície o quan navega submergit a poca profunditat (quan hom posa en funcionament el schnorchel ), mitjançant els motors dièsel de què és proveït, que accionen, alhora, un generador que carrega una bateria d’acumuladors, l’energia elèctrica dels quals alimenta els motors elèctrics que mouen les hèlixs quan navega submergit. D’ençà del 1954 alguns submarins han estat dotats de propulsió nuclear, els anomenats submarins nuclears , la qual cosa els permet de navegar submergits durant un temps pràcticament indefinit, atès que només han de renovar la càrrega nuclear cada trenta mesos. Quan un submarí navega submergit, hom pot observar des del seu interior la superfície de la mar mitjançant el periscopi , per la qual cosa cal fer pujar el vaixell fins a l’anomenada cota periscòpica , generalment entre 15 i 20 metres de profunditat, de manera que l’extrem lliure del periscopi pugui sortir de la superfície de l’aigua. L’armament dels submarins sol consistir en diversos tubs llançatorpedes disposats a proa i a popa i alguns canons disposats a la coberta, on hi ha també alguna metralladora antiaèria, si bé actualment hom no empra aquestes armes, ja que hom combat exclusivament en immersió. D’ençà del 1959, alguns submarins van proveïts de llançamíssils. L’habitabilitat dels submarins és sempre molt deficient, a causa de la necessitat d’aprofitar al màxim l’espai disponible i d’augmentar l’autonomia del vaixell, per bé que, en els submarins de propulsió nuclear, l’augment de les dimensions ha afavorit una millora considerable de les condicions. Quan és a la superfície, la ventilació és efectuada per la torreta, des de la qual, i mitjançant diverses conduccions forçades, és fornit l’aire als diversos compartiments i és extret l’aire viciat. Quan la profunditat a què navega submergit fa impossible la ventilació mitjançant el schnorchel , l’oxigen necessari és fornit d’uns tancs d’oxigen comprimit o per procediments químics. La profunditat màxima que pot assolir un submarí convencional, en condicions de seguretat, és d’uns 300 metres, mentre que els submarins atòmics poden assolir profunditats d’uns 1 000 metres. Els intents de l’home per a navegar sota l’aigua es perden en els temps. En la batalla de Tir (332 aC) i en les guerres púniques (264-146 aC) ja foren emprats equips rudimentaris que permetien de passar per sota les embarcacions enemigues i barrinar-les. Segons Francis Bacon, Carles V assistí, el 1538, a unes experiències de navegació submarina efectuades al riu Tajo, i, segons els anglesos, William Bruce inventà, el 1580, un vaixell submarí. El 1620 el mecànic i físic holandès Cornelius Drebbel (1572-1633) provà, al riu Tàmesi, un submarí de fusta en forma de clofolla de nou, que navegava a vela quan era a la superfície i amb rems quan era submergit, i el 1747 el britànic Symons en construí un altre, també de fusta. No fou, però, fins el 1776 que fou emprat el primer artefacte que pot ésser anomenat pròpiament submarí, el Turtle (‘Tortuga’), construït pel nord-americà David Bushnell (1742-1822) i emprat sense èxit contra el navili anglès Eagle , fondejat al riu Hudson, i constituït per un ovoide de planxa de coure, amb capacitat per a un sol tripulant i amb tots els elements de govern accionats manualment, equipat amb una hèlix horitzontal per a la propulsió, un timó vertical per al govern de la direcció, una hèlix vertical per al govern de la profunditat i una càrrega explosiva de 70 kg de pólvora per a fixar-la al buc de l’embarcació enemiga, prèviament barrinat. El 1798 Robert Fulton construí el Nautilus , que navegava a vela a la superfície, i era mogut per una hèlix, accionada manualment, en immersió. Durant tot el s. XIX foren desenvolupats nombrosos projectes de submarins, entre els quals cal esmentar els dos Ictíneo de Monturiol, avarats a Barcelona els anys 1859 i 1864, respectivament. El 1863 Alstitt combinà la propulsió a vapor en superfície amb el motor elèctric alimentat per piles en immersió; el 1888 el nord-americà Holland substituí el motor de vapor pel de gasolina, que fou substituït, el 1909, pel dièsel. Entre els anys 1906 i 1910 Alemanya construí la sèrie de submarins Desiderata , que desenvoluparen una velocitat de 15 nusos en superfície i de 10,5 en immersió, i fou en la Primera Guerra Mundial que el submarí es consagrà com a arma estratègica. El progrés i la importància del submarí anà augmentant i tingué un paper molt destacat en la Segona Guerra Mundial. La seva importància ha crescut amb els submarins nuclears, el primer dels quals, el nord-americà Nautilus , fou avarat pel gener del 1954. En el marc de la dissuasió nuclear, han adquirit una gran importància els submarins dotats de míssils intercontinentals SLBM (Submarine Launched Ballistic Missile). Un sol submarí transporta uns 20 projectils d’aquest tipus, cadascun dels quals, d’un abast de 7 000 a 8 000 km, va proveït d’uns deu caps nuclears. Entre aquests submarins, cal esmentar els russos Typhoon, de 25 000 t de desplaçament i 20 míssils SS-N-20, i els nord-americans Ohio, de 16 000 t i 24 míssils Trident. Paral·lelament, hom ha desenvolupat diversos tipus de mitjans antisubmarins, els més importants dels quals són els submarins nuclears d’atac, destinats especialment a localitzar i destruir submarins llançamíssils, i que sovint també disposen de míssils antivaixells. Entre aquests submarins, hom pot esmentar els nord-americans del tipus Los Angeles, de 6 500 t, proveïts de torpedes i míssils antivaixell i antisubmarí. L’any 1996 disposaven de submarins tàctics 41 països. En canvi, només tenien submarins estratègics els EUA (16 estratègics i 82 tàctics), França (5 estratègics i 13 tàctics), la Gran Bretanya (3 estratègics i 12 tàctics), Rússia (45 estratègics i 138 tàctics) i la Xina (1 estratègic i 50 tàctics).

Col·laboració: 
EAB / R
Llegir més...