sucre
Sumari de l’article

Tipus de sucres
Els sucres, anomenats també glúcids, poden ésser subdividits en monosacàrids o oligosacàrids. El sucre emprat en alimentació és la sacarosa, obtinguda sobretot de la bleda-rave sucrera i de la canya de sucre. Altres plantes sacarines són el blat de moro dolç, la melca dolça, la palmera de dàtils i l’erable de sucre. Les parts d’aquests vegetals que contenen sucre són el suc (canya, melca), els grans (blat de moro), el líquid protoplasmàtic de l’arrel (bleda-rave), el fruit madur (palmera) i el suc de l’escorça del tronc (erable), en els quals la sacarosa va acompanyada d’impureses, com ara àcids orgànics, aminoàcids, etc. La tecnologia sucrera permet, en cada cas, l’extracció i purificació de la sacarosa. Les operacions a partir de la bleda-rave (el suc de la qual conté d’un 10 a un 20% de sucre) són: neteja amb aigua, trossejament en rodanxes, extracció per difusió en aigua calenta o per contracorrent (en la qual hom obté un líquid verdós i una polpa residual útil per a pinsos), defecació del líquid amb calç (que precipita impureses), carbonatació (per a eliminar l’excés de calç), filtració, blanqueig amb sulfit o diòxid de sofre, concentració per evaporació (per tal de cristal·litzar la sacarosa) i centrifugació (per tal de separar el sucre de la mel verda, líquid impur que no cristal·litza, però que, bullit i centrifugat, dóna més sucre). El sucre resultant és el sucre roig o cru (97% de glúcids). El sucre refinat, blanc, brillant, completament soluble en aigua i amb un mínim del 99,9% de sacarosa, és obtingut per refinació tècnica del sucre roig (rentatge i dissolució amb aigua, filtració per carbó animal, concentració, cristal·lització i centrifugació), eventualment amb repetició del tractament amb calç i diòxids de carboni i de sofre. L’obtenció del sucre de canya és iniciada amb la trituració i el premsatge en molins i la ulterior acció d’un corrent d’aigua, la qual dilueix el suc, que és manipulat com el de la bleda-rave. L’anàlisi del sucre inclou les anàlisis d’humitat, de cendres, de sucres, de color de la solució, de diòxid de sofre, del pH, de rotació òptica. És un glúcid pur de fàcil i ràpida assimilació, de tast dolç i de valor nutritiu purament energètic, atès que en l’extracció i la purificació ha perdut vitamines, minerals i proteïnes. Hom l’empra com a ingredient o com a assaonador d’aliments i de begudes. El consum excessiu introdueix desequilibris en el metabolisme, augmenta les necessitats del complex vitamínic B, afavoreix la càries i possibilita l’obesitat i la diabetis.
La producció de sucre

El conreu de plantes sucreres als Països Catalans
La canya de sucre apareix al migjorn valencià, probablement introduïda pels àrabs des de Sicília. El 1400 hi havia a València magatzems de sucre en relació amb comerciants alemanys que abastaven les ciutats de l’Europa mitjana (de Lió a Colònia i a Nuremberg). Impulsaren el conreu de la canya a l’Horta, la Ribera Baixa, la Safor, d’on s’havia d’estendre a la Mallorca Oriental. Durant el primer terç del segle XV sorgiren trapigs a Castelló de la Plana, València, Cullera, Oliva i sobretot Gandia, on es mantingueren fins a la generalització del sucre americà al segle XVIII. A la segona meitat del segle XIX, la secessió previsible de les illes proveïdores de sucre de canya (Cuba, Puerto Rico, Filipines) estengué els conreus de bleda-rave sucrera a la conca de l’Ebre aragonesa i catalana (1884-90 al Segrià, a l’Urgell i al Baix Ebre). El 1899 ja no arribà sucre d’ultramar, i hom assajà la bleda-rave en secà (plana de Vic) i instal·là a Vic una fàbrica de sucre, que no resistí la competència del trust espanyol, on s’integrà la Companyia d’Indústries Agrícoles, fundada a Barcelona el 1911. Mentrestant, la bleda-rave s’expandí pels regadius del canal d’Urgell, i després pels del canal d’Aragó i Catalunya. La Sucrera del Segre, a Menàrguens, recaptava la collita de la Noguera, el Segrià i part de l’Urgell, les Garrigues i la Llitera. Per tal d’abastir-la, hom inaugurà el 1905 el ferrocarril de via estreta de Mollerussa a Balaguer, amb un branc a Menàrguens. El 1922 hom conreava 2.000 ha de bleda-rave, i en collia 400.000 qm, 40.000 a Juneda tot sol. Bé que l’àrea de captació de la sucrera arribava 60 km lluny per ferrocarril, mai no ocupà gaire més d’un centenar de treballadors fixos. La campanya de 1931-32 fou la millor: 800.000 qm de bleda-rave, que en rendiren 96 000 de sucre. Malgrat que aprofitava l’oferta estacional de braços agraris, no pogué competir amb els baixos preus de la sucrera aragonesa de Montsó. El 1951, tancant la sucrera i el ferrocarril de Menàrguens, el procés era irreversible. I la desaparició de la indústria arrossegà la del conreu. La bleda-rave del canal d’Urgell (de Linyola a Puigverd de Lleida) i del d’Aragó i Catalunya (d’Almacelles a Sant Esteve de Llitera) ha hagut d’anar successivament a les sucreres de Montsó, d’Épila i de Castella, en ésser també clausurades les aragoneses. Si el 1970 encara eren recol·lectats de 380 ha de bleda-rave als Països Catalans (15 a l’Horta i la resta a la regió de Lleida) 141.000 qm (135 000 a la regió de Lleida), el 1973 el conreu, estadísticament, havia desaparegut.