i literatura sueca | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

literatura sueca

substantiu femeníf
Literatura

Sumari de l’article

literatura lit
Literatura conreada en suec.

Dels orígens fins el segle XVI

Bé que els texts rúnics fan creure en l’existència d’una literatura sueca més primitiva, similar a la d’Islàndia, tanmateix hom no en té materials fins al s. XIII, amb el dominicà Petrus de Dacia (1235-89), que estudià a París i es féu famós per la seva Vita Christinae Stumbelensis, i al s. XIV, que apareixen, en llatí, les Revelationes de la mística Brígida, i, en suec, una sèrie de traduccions de texts eclesiàstics, una florida de cròniques rimades, balades populars, adesiara foranes, cançons i reculls de lleis, etc. La Reforma aportà la traducció de la Bíblia (1541), que codificà el suec modern, pres com a model pels autors posteriors, i que fou obra de Laurentius Andreae (mort el 1552) i Olaus Petri (1493-1552), el segon dels quals inicià també la dramatúrgia sueca. Alhora, els germans Magnus, Johannes (mort el 1554) i Olaus (1490-1557), compongueren tractats de geografia i història rellevants.

Els segles XVII i XVIII

Al s. XVII, de domini suec a Europa i sota la reina Cristina, hi hagué un esclat literari d’exaltació nacional, palès en Olof Rudbeck (1630-1702), que en el doble text paral·lel llatí-suec dels tres volums del seu Atland (1679-98) considerava Suècia com el bressol de la humanitat i l’Atlàntida platònica, i en Georg Stiernhielm (1598-1672), que maldà per integrar la cultura sueca al món europeu amb el seu Hèrcules (1647), en hexàmetres, que en fa el pare de la poètica sueca moderna; també mereix esment Wenerid (1768), recull de sonets de l’anònim Skogekär Bergbo. Durant el s. XVIII tingué lloc la decadència política, la ruptura amb l’ortodòxia, la influència germànica, el barroc, la Il·lustració i la influència anglofrancesa. En fou promotor Olof von Dalin (1708-63), seguit per il·lustrats de filiació rousseauniana, com Hedving Charlotta Nordenflycht (1718-63), Gustav Philip Creutz (1731-85) i Gustaf Frederik Gyllenborg (1731-1808), així com el prosista Jacob Wallenberg. A la segona meitat del segle tingué lloc el mecenatge de Gustau III, que fundà (1786) l’Acadèmia Sueca i imposà la tradició dramàtica, en la qual cooperà juntament amb Johan Henrik Kellgren (1751-95), àrbitre i mantenidor del classicisme, en la qual tasca fou substituït per Carl Gustaf af Leopold (1756-1829), tot i la seriosa contestació de Thomas Thorild (1759-1808) i Johan Gabriel Oxenstierna (mort el 1818), que acabà com a preromàntic; tanmateix, la figura literària més important és la de Carl Michael Bellman (1740-95), bé que les figures més conegudes fora del país són el botànic Carl von Linné (1707-78) i el pensador Emmanuel Swedenborg (1688-1772).

Els segles XIX i XX

El Romanticisme d’influència germànica, originat a Uppsala, es manifestà al s. XIX en el corrent fosforista, que tingué com a capdavanter Daniel Amadeus Atterbon (1790-1855), i en la societat gòtica dirigida per Erik Gustaf Geijer (1783-1847) i Esaias Tegnér (1782-1846); hom posava en la mitologia nòrdica la substància nacional i la traducció autòctona de la mitologia clàssica. El romàntic més pur és probablement Erik Johan Stagnelius (1793-1823); romàntic, amb un deix de realisme, és Carl Jonas Love Almqvist (1793-1866), poeta i prosista. Un bon exponent del realisme és l’autor finlandès Johan Ludwig Runeberg (1804-77), i també, sobretot, Carl Johan Gustaf Snoilsky (1841-1903), del grup Poetes Anònims. Abraham Viktor Rydberg (1828-95) ja anticipa el naturalisme en una poesia i una prosa de to retòric; l’empenta naturalista, influïda de Brandes, Ibsen i Bjornson, és dominada pel geni de Johan August Strindberg (1849-1912), que marcà la dramatúrgia europea i creà el suec literari d’avui; en segona línia, però amb una obra sòlida, hi ha Gustaf af Geijerstam (1858-1909). Oposats a aquest moviment, que domina els últims vint anys del s. XIX, hi ha Verner von Heidenstam (1859-1940), líric delicat i neoromàntic, Oscar Levertin (1862-1906), acolorit i simbolista, Gustaf Fröding (1860-1911), un dels lírics suecs més potents, i Erik Axel Karlfeldt (1864-1931), vigorós i expressiu; aquest grup representa una mena d’edat d’or de la poesia sueca. Abans del 1910, i en la narrativa, fan llur producció significativa Selma Lagerlöf (1858-1940), famosa arreu, i Per Hallström (?-1960), narrador eficaç. Com a exponent del pessimisme del tombant del segle, hom ha d’esmentar Hjalmar Emil Fredrik Söderberg (1869-1941), amb Gustaf Hellström (1882-1953) i Per Sigfrid Siwertz (1882-?), narrador delicat i irònic. Al decenni dels anys vint, marcat per Hjalmar Bergman (1883-1931), sorgí la novel·la proletària, sovint obra d’obrers autodidactes, com ara Harry Martinson (1904), representant també del “primitivisme”, moviment dels anys trenta i poeta d’un lirisme agosarat i sensual; exponents obreristes són també Ivar Lo-Johansson (1901) i Vilhelm Moberg (1898). La figura que, amb tot, domina la literatura sueca del s. XX és Pär Lagerkvist (1891-1974), líric i novel·lista penetrant. En el camp de la lírica destaquen Vilhem Ekelund (1880-1949), Johannes Edfeldt (1904) i Hjalmar Robert Gullberg (1898-1961). Grup important, de tendència modernista i experimental, influït per E.Pound i T.S.Eliot, és també el de la generació dels quaranta, amb autors com ara Erik Lindegren (1910-68) i Gunnar Ekelöf (1907-68). Al decenni dels cinquanta hi hagué una certa continuïtat del Modernisme que dominà el decenni anterior però, alhora, s’hi produí una reacció a favor d’una claredat més gran. Cal destacar, d’entre els poetes, Lars Forssell i Östen Sjöstrand, que reelabora amb aparent senzillesa el surrealisme i el Modernisme; és autor, entre altres obres, de 17 dikter (‘Disset poemes, 1954) i Ostersjöar (‘Bàltics’, 1974). Aquest mateix autor neoformista i amb influència catòlica ha escrit també teatre, assaig i llibrets per a òpera. També han estat influïts per la religió Bo Setterlind, Maj Ken Johansson i Tomas Tranströner. Cal citar també Göran Palm, capdavanter de la “nova senzillesa” en poesia, el qual, com molts escriptors els anys seixanta, es radicalitzà políticament i defensà la necessitat de compromís; a més de poesia, ha publicat assaig —Indoktrineringen i Sverige (‘L’adoctrinament a Suècia’, 1967) i Kritik av kulturen (‘Crítica de la cultura’, 1978)— i reportatges en què documenta la condició dels treballadors. Dins aquest grup destaquen també Sonja Åkesson —caracteritzada per l’escassetat d’imatges, el llenguatge planer i una certa acritud; és autora de Husfrid ('Pau domèstica, 1963) i Jag bor i Sverige (‘M'estic a Suècia, 1966)— i Björn Håkansson, autor també de novel·la, Öyyind Fahlström forma part del grup dels concretistes, procedents sovint d’altres camps —les arts plàstiques, la música—; ja el 1953 publicà un manifest a favor del concretisme sense, però, repercussions immediates. D’aquest grup cal citar també Emil Johnson —que se n'allunyà més endavant— i Carl Fredrik Reutersward. En el camp de la novel·la es destaquen Lars Gyllensten —l’obra polimorfa del qual representa una continuació de l’experimentalisme modernista del decenni dels quaranta—, Birgitta Trotzig, Sven Fagerberg i Sven Stolpe. Sara Lidman, Per Wästberg i Jan Myrdal exemplifiquen l’interès envers l’exterior —sobretot els països del Tercer Món— dels autors polititzats el decenni dels seixanta. Cal citar també Sven Lindquist, P.O. Enquist, P.O. Sundman, Willy Kyrklund, Sven Delblanc, Torsten Ekbon i P.C. Jersild. Durant els anys setanta hom pot observar un cert retorn al món personal.

El segle XXI

La repercussió internacional de la literatura sueca contemporània està lligada a l’eclosió de l’anomenada novel·la negra escandinava. El cas de Henning Mankell, creador del personatge Kurt Wallander, és molt representatiu de l’èxit de vendes i crítica del gènere, com també ho és el de Stieg Larsson, autor de la trilogia Millenium, publicada després de la seva mort. Altres autors són Liza Marklund (En Plats i Solen, ‘Un lloc sota el sol’ 2008), Äsa Larsson, Jan Guillou (Men inte om det gäller din dotter, ‘Però no si té a veure amb la teva filla’ 2008) i Håkan Nesser (Berättelse om herr Roos, ‘La història del senyor Roos’ 2008). Pel que fa a la narrativa, escriptors consolidats com Magnus Hedlund o Lars Gustafsson han continuat amb la seva trajectòria. Altres noms importants són Lars Jakobson, Steve Sem-Sandberg (Härifrån till Allmänningen, ‘D’aquí a la terra de tothom’ 2006) i Carl-Henning Wijkmark. Dels autors joves, cal destacar el treball de Sisela Lindblom (De skamlösa, ‘El desvergonyit’ 2007), Hans Koppel (Vi i Villa, ‘Nosaltres a la vil·la’ 2008), la periodista Maja Lundgren (Myggor och tigrar, ‘Mosquits i tigres’ 2007), Christine Falkenland (Vinterträdgården, ‘Jardins d’hivern’ 2008), Lotta Lotass (Den röda himlen, ‘Els cels roigs’ 2008), Pär Thorn i la poeta Ida Börjel. Poetes reconeguts com Bruno K.Öijer (Svart Som Silver, ‘Negre com l’argent’ 2008), Arne Johnson o Tomas Transtömer han publicat obres noves. Pel que fa al teatre, el també novel·lista Per Olov Enquist és una de les figures més rellevants del teatre suec, juntament amb Lars Norén (En dramatikers dagbok, ‘El diari d’un dramaturg’ 2008). Finalment, cal esmentar la desaparició de dues figures prominents de la narrativa sueca moderna: Marianne Fredriksson (2007) i Mare Kandre (2005).

Col·laboració: 
JCab / JMCS

Llegir més...