La recerca de nous superconductors planteja problemes de síntesi. D’una banda, cal trobar materials que manifestin superconductivitat i per això cal analitzar les característiques estructurals que la produeixen. D’altra banda, la síntesi del material en forma que pugui ésser utilitzat a la indústria és complexa. El superconductor que manté aquesta propietat a temperatura més elevada (125 K de temperatura crítica) és un compost a base d’òxids de tal·li i de coure. Hi ha actualment unes dotze famílies de compostos que mostren superconductivitat entre 10 i 125 K. L’anàlisi d’estructures per microscopia electrònica ha revelat defectes en la posició de plans atòmics, que podrien ésser una causa per mostrar superconductivitat. S'ha intentat sintetitzar compostos que tinguin aquests defectes. Les famílies d’òxids de coure tenen els anomenats plans CuO2. Però també s’han obtingut superconductors sense coure. Alguns compostos a base de carboni també mostren superconductivitat (ful·lerè). Per aplicar els superconductors cal obtenir-los en una forma que permeti utilitzar-los. Ja s’han comercialitzat components electrònics, que es basen en capes primes, dipositant el producte en forma de vapor damunt d’un suport de magnesi o materials semblants. Es poden fer pel·lícules superconductors de pocs mil·límetres de gruix. Més complexa és la fabricació de cables superconductors. Se n'han fabricat moldejant una barreja plàstica de pols superconductora. Aquesta mescla s’estén sobre una superfície plana per formar una cinta o, per extrusió, dóna lloc a un cable. Per sintetització i cocció posteriors s’obtenen així cables superconductors, per bé que són encara molt fràgils. En tot cas, l’anàlisi de les estructures dels superconductors pot donar lloc a la síntesi de nous materials d’aquest tipus, al mateix temps que una millora en el procés de producció pot permetre que siguin aplicats a gran escala.
m
adj
Electrònica i informàtica