Destinat principalment a trencar el front enemic i penetrar-hi en profunditat, les seves característiques bàsiques se centren en la mobilitat, el blindatge i la potència de foc. La mobilitat, que possibilita al tanc l’operació en terrenys molt accidentats, ve determinada per la potència del seu motor (entre 800 i 1.500 CV), la seva autonomia (fins a 600 km), i pels sistemes de tracció i de suspensió (hidropneumàtica) que li permeten de superar rases de 3 m i obstacles d’1 m d’alçada, pujar pendents d’un desnivell que pot arribar a un 60% i travessar cabals d’aigua de 4 o 5 m de fondària si va equipat amb un schnorchel. Pot atènyer una velocitat de 70 km/h en terreny pla. D’altra banda, la transmissió del moviment és efectuada mitjançant convertidors hidràulics de parell i canvis de marxes, semi-automàtics o automàtics amb un gran nombre de marxes diferents. Com que no tenen rodes directrius, els tancs giren per diferència de la velocitat de l’eruga d’un costat respecte a la de l’altra, per la qual cosa el diferencial és especialment complicat. El motor, al principi de gasolina, fou substituït posteriorment per un dièsel sobrealimentat; actualment alguns tancs (el XM 1, americà, i els S 103, suec) són propulsats per torbines de gas. Els blindatges han arribat a assolir gruixos d’acer de 400 mm a la torreta, per bé que la seva repercussió en el pes del tanc i la capacitat de perforació dels moderns projectils han conduït al desenvolupament de blindatges més lleugers de diverses capes que alternen metalls especials, plàstics i fins i tot materials ceràmics. Dividits al principi en lleugers, mitjans i pesants, actualment l’anomenat tanc de batalla (main battle tanc) té un pes que oscil·la entre les 40 i les 60 t com a màxim. La potència de foc es basa en el canó, giratori solidàriament amb la torreta que el protegeix i el calibre del qual és actualment de 105 a 125 mm. És estabilitzat en l’elevació i la direcció adequades per tal que pugui disparar en marxa i fins i tot per terreny accidentat. Per a augmentar la precisió de tir actualment disposa de telèmetre làser, equip de visió nocturna, visor d’infraroigs i un ordinador que processa totes les dades facilitades pels equips de punteria. La incorporació del carregador automàtic ha permès de prescindir d’un dels quatre tripulants habituals (cap de tanc conductor, tirador i carregador). Pel que fa a les metralladores, l’una és de tir coaxial amb el canó i l’altra (quasi sempre de 12'7 mm) va muntada sobre la torreta i té capacitat de tir antiaeri. D’altra banda, els tancs moderns disposen de morters llançadors de pots de fums per a facilitar el camuflatge. La primera notícia que hom té d’un vehicle blindat capaç de moure's en un terreny pla és l’ideat per l’oficial alemany Günther Busstyn l’any 1912, que ja anava proveït d’erugues. La idea no fou explotada fins que les necessitats de la Primera Guerra Mundial ho imposaren, i el 1915 els francesos i els britànics decidiren de prosseguir conjuntament els estudis que, sobre els tancs, havien iniciat separadament. El primer assaig fou efectuat pels britànics al començament del 1916, que s’anticiparen, així, pocs dies als francesos. També fou la Gran Bretanya el primer estat que els utilitzà en una operació militar, al final d’aquell mateix any, cosa que no feren els seus aliats fins al cap de set mesos, gairebé a mitjan 1917. Els primers tancs britànics, els Mark, pesaven entre 25 i 35 tones, el gruix del blindatge era de 12 mm, anaven armats amb un canó de 57 mil·límetres i quatre metralladores, el seu motor era de 105 CV, la seva velocitat oscil·lava entre 4 i 8 km/h, i eren servits per un nombre de soldats comprès entre 4 i 8. Els primers francesos, els Schneider, pesaven unes 13,5 tones, el seu blindatge era d’11 mm, anaven armats amb un canó de 75 mil·límetres i dues metralladores, el seu motor era de 55 CV i aconseguien una velocitat de 6 km/h i eren servits per sis homes. Al final del 1917 els britànics posaren en servei els Whiffet, entre 14 i 20 tones i amb un radi d’acció d’uns 100 km, i el 1918 els francesos construïren les tanquetes Renault FT, de 6,5 tones, amb un blindatge de 22 mm, un canó de 37 mm i amb una metralladora, de 35 CV, amb una velocitat de 7,7 km/h i servit per dos homes. El 1918 fou enllestit pels francesos el FCM I A, de 42 tones, armat amb un canó de 105 mm, i el primer tanc pesant, el FCM II C, de 68 tones; els britànics construïren els Mark V, de 35 tones i amb dos canons de 57 mm, i els alemanys construïren uns quants A 7 V, de 40 tones i amb un canó de 37 mm. Abans del rearmament general del 1936 havien estat construïts el nord-americà Christie, de 13 tones, que podia moure's sobre erugues o sobre rodes a una velocitat de 62 km/h o de 110 km/h, respectivament, i el francès D1, també de 13 tones, armat amb un canó de 47 mm, que presentà la particularitat d’ésser el primer tanc proveït de ràdio. Fou durant els tres anys que precediren la Segona Guerra Mundial que els tancs evolucionaren molt ràpidament arran dels considerables progressos científics i tècnics. Els motors permeteren de superar els 10 CV per tona, i hom dedicà un interès especial a augmentar la potència de tir, el gruix del blindatge i la velocitat, alhora que adoptava els darrers perfeccionaments dels aparells òptics i dels aparells de ràdio. En aquesta època, els alemanys començaren fabricant tancs molt lleugers i armats només amb metralladores, el Pz Kw I i el Pz Kw II, però llur experiència en la guerra d’Espanya (1936-39), en la qual participaren activament a favor dels insurrectes, els menà a la construcció de tancs més pesants i amb un blindatge més gruixut, els Pz Kw III, de 18 tones i amb un canó de 57 mm, el Pz Kw IV (1939), de 20 tones, de 25 mm de blindatge, un canó de 75 mm i dues metralladores, un motor de 350 CV, amb una velocitat de 40 km/h, tripulat per cinc homes, i, més tard, els Panther (45 tones, 120 mm de blindatge, un canó de 75 mm i una metralladora, 650 CV, 45 km/h i quatre tripulants) i els Tigre, amb els quals s’enfrontaren els francesos R 35 (14 tones, 40 mm de blindatge, un canó de 37 mm i una metralladora, amb motor de 180 CV i una velocitat de 40 km/h, i 2 tripulants) i B1 (34 tones, 60 mm de blindatge, dos canons de 75 i 47 mm i dues metralladores, 300 CV, 30 km/h i quatre servidors); els nord-americans M3 i M5, pràcticament els únics tancs lleugers de la guerra, armats amb un canó de 37 mm, els Grant (rèplica dolenta dels francesos B1) i els Sherman (30 tones, 80 mm de blindatge, un canó de 76,2 mm i tres metralladores, 420 CV, 45 km/h i quatre tripulants); el soviètic T34, molt rudimentari però molt apte per a moure's sobre terrenys tous o superfícies glaçades de llacs i de rius, gràcies a la gran amplada de les seves erugues, de 60 cm, de 31 tones i un canó de 85 mm, i els Stalin de 57 tones, amb 115 mm de blindatge, un canó de 122 mm i tres metralladores, 600 CV, 30 km/h i quatre servidors; i els britànics Mathilda (26 tones), Valentine (16 tones), els Churchill (de 37 tones, 110 mm de blindatge, un canó de 57 mm i tres metralladores, 340 CV, 27 km/h i cinc servidors) i diversos models dels Cruisers, armats amb un canó de 47 mm i molt ràpids. Després de la Segona Guerra Mundial, el progrés tecnològic afavorí el desenvolupament de tancs més ràpids, amb més potència de foc i amb un blindatge més selectiu. Alguns models dels anys 50, com els M-47 i M-48 nord-americans i el T-54 soviètic foren fabricats a gran escala i adquirits per nombrosos països. Els succeïren, respectivament, els M-60 i M-1 Abrams i els T-62, 64,72 i 80, essent el M-1 i el T-80 els més característics de la dècada dels 80. Deixant a part els tancs soviètics i nord-americans, cal esmentar el Centurion, el Chieftain i el Challenger britànics, els Leopard 1 i 2 alemanys i l’AMX francès. En quantitats molt més reduïdes, Suècia produí el S-103, l’únic tanc desproveït de torreta i el canó del qual és instal·lat damunt del xassís, i Israel el Merkava. Això no obstant, en termes generals, hom pot dir que, a partir dels anys setanta, el predomini de les dues grans superpotències anà augmentant a mesura que hom perfeccionava els diversos components i els equips auxiliars dels tancs que, d’altra banda, provocaren un creixement considerable dels costs de producció. Normalment, els tancs que sobrepassen les 16,5 tones sense càrrega i disposen d’un canó de calibre superior a 75 mil·límetres que pot actuar sobre un sector de 360 graus es consideren tancs mitjans, mentre que els tancs de característiques inferiors es classifiquen com a vehicles de combat cuirassats. El Tractat de Forces Convencionals a Europa, signat el 1990, va suposar el desballestament de nombrosos tancs i vehicles cuirassats, fonamentalment M-48 i M-60 occidentals i els models més antics de l’exèrcit rus. Altres models de tanc més moderns són el nord-americà Abrams, en les versions M-1A1 i M-1A2, el T-90 rus, el prestigiós Leopard 1A5 alemany, el Challenger 2 britànic i el Leclerc francès.
m
Militar
Tanc MBT-3000