Les principals operacions de la taxidèrmia són la separació de la pell i el muntatge. Hom les inicia amb l’espellament de l’animal, conservant-ne el crani i la mandíbula inferior i els ossos dels membres. Després hom neteja la pell i aplica a la seva cara interna un compost a base d’arsènic que en facilita la conservació. Fet això, hom n'efectua el muntatge: la pell és farcida amb alguna fibra tèxtil i hi és disposada adequadament una armadura de filferro per tal de donar a l’animal una actitud de viu. Finalment, els ulls són substituïts per globus oculars artificials de vidre, esmalt, etc. L’ús de la taxidèrmia és pràcticament limitat als vertebrats, atès que els invertebrats són assecats o guardats en líquids conservadors, i els insectes són sotmesos a un muntatge específic. L’home primitiu ja coneixia sistemes més o menys pràctics per a la conservació de les pells d’animals amb les quals es protegia del fred; en cap moment, però, aquestes tècniques no tingueren com a finalitat el coneixement científic. Durant l’edat mitjana els alquimistes ja decoraven les parets amb pells d’animals, però no fou fins al final del s XVIII que el farmacèutic francès Jean-Baptiste Bécoeur inicià la pràctica de la taxidèrmia en inventar un compost arsenical (el sabó arsenical). La seva col·lecció d’animals dissecats obtinguda per les seves mateixes tècniques fou la millor i la més nombrosa d’Europa. Hom ha anat perfeccionant la taxidèrmia i aconsegueix actualment una extraordinària semblança entre l’animal dissecat i l’animal viu.
f
Zoologia