A Grècia, els primers teatres foren construïts de fusta, d’una forma molt rudimentària. A partir del s. IV aC hom començà a construir-ne de pedra, tot excavant un semicercle en un pujol. Les tres parts principals del teatre eren les grades (κοίλα), reservades al públic, que envoltaven en uns dos terços l’orquestra (ορχ`ηστρα), en forma circular, reservada a les evolucions del cor. Tangent a ella s’aixecava l’escena, la part més avançada de la qual, una plataforma rectangular anomenada λογεῖον o prosceni, era reservada a la representació. El fons d’aquest prosceni era limitat per un mur (σκηνh) amb decoració fixa, i a l’altra banda d’aquest es trobaven cambres per als actors, vestuaris, magatzems, etc. Lateralment l’escena era limitada per dos cossos sortints (παρασκhνια), que servien per a guardar la maquinària. Els teatres grecs més famosos foren el de Dionís, a Atenes, amb capacitat per a 17.000 espectadors, el d’Epidaure, al Peloponès, capaç per a 20.000 espectadors, el de Pèrgam, a l’Àsia Menor, el de Delfos, a la Fòcida, i el de Taormina, a Sicília.
Els romans construïren també els primers teatres de fusta, però Pompeu feu construir (55 aC) el primer local de pedra. Arquitectònicament, hom copià el model grec basant-se en l’estudi tècnic realitzat per Vitrubi. Construïts en terreny pla, hom aixecava les grades sostingudes per murs i la part exterior formà una gran façana amb ornamentació segons el triple ordre grec, dòric, jònic i corinti, un a cada pis. Les grades eren dividides en seccions comunicades per galeries, escales, passadissos i portes d’accés (vomitoria). L’escena prengué més grandiositat (uns 150 m de llargària) i més vistositat gràcies a l’ornamentació a base de columnes, frontons, fornícules i estàtues. El més important dels teatres de Roma fou el de Marcel, construït per August i amb capacitat per a 10.000 espectadors. Hi havia també el de Pompeu i el de Balb.
El teatre romà d’Aurenja
© Fototeca.cat
Durant l’edat mitjana no es pot parlar de teatre quant a edifici. Les representacions tenien lloc a l’interior de les esglésies, a les places públiques i damunt d’uns grans cadafals.
Durant el s. XVI aparegueren les primeres sales destinades a les representacions teatrals. Les petites corts italianes les encarregaren a llurs arquitectes. El 1519 Bramante aplicà les lleis de la perspectiva al teatre i Palladio, el 1580, creà el Teatro Olimpico, de Vicenza, que és una rèplica gairebé exacta del teatre de Pompeu de Roma, però cobert amb un sostre cassetonat. A París el teatre queda instal·lat a l’Hôtel de Borgonya el 1548. A València hom feu teatre a l’Hostal del Gamell des del 1577 i a Barcelona, al teatre de la Santa Creu, des del 1597. Els teatres d’aquesta època adoptaren una estructura dita a la italiana: escenari, rasa per a l’orquestra, platea i pisos en forma de ferradura. A Anglaterra, el teatre des del final del s. XVI era representat en locals sense cobrir. El Globus és el més cèlebre de l’època i Shakespeare hi actuà i hi estrenà les seves obres.
A Castella els teatres aprofitaren els patis interiors, anomenats corral. El d’Almagro, a la Manxa, subsisteix encara. Mentre que als Països Catalans també s’utilitzà el terme casa de les comèdies (a Barcelona, fins al segle XVIII fou conegut amb aquest nom el Teatre de la Santa Creu, anomenat després Teatre Principal , i a València, al segle XVIII, el Corral de l’Olivera).
El teatre barroc adaptà l’escena amb trapes i escotillons per a muntatges de bastidors damunt de “xarriots” i amb un teler per a penjar telons i bambolines. A França, a partir del 1650, un nombre d’espectadors distingits se situaven a l’escenari, separats dels actors per una balustrada, però el 1759 fou revocat aquest dret i la platea passà a ésser el lloc dels distingits. Entre els teatres més cèlebres del segle XVIII figuren la Scala, de Milà, el Farnesio, de Parma, el de la Fenice, de Venècia, el Gran Teatre, de Bordeus, el de l’Opéra de Versalles i el de Drottningholm, prop d’Estocolm. Destruït per un incendi, el 1788 fou construït de nova planta a Barcelona el Teatre de la Santa Creu, l’edifici del qual ha arribat fins avui.
Façana del Burgtheater de Viena
© Fototeca.cat
Durant el s. XIX l’estructura a la italiana sofrí poques alteracions. L’arquitectura teatral evoluciona ràpidament durant el s. XX, sovint condicionada per l’escenografia. Després dels estudis del Bauhaus i la revolució teatral d’alguns directors com Gordon Craig, Max Reinhardt, A.Antoine i molts altres, els teatres i els seus escenaris adopten pluralitat de formes i estils, des dels giratoris als d’ascensor, amb maquinària hidràulica o pneumàtica, i fins es passa a l’edifici circular en el qual l’escenari és al bell mig del públic.
Hom aprofita també edificis no específicament destinats al teatre, com el castell de Vincennes, prop de París, pel Théâtre du Soleil, que dirigeix Ariadne Mnouschkine; magatzems o naus buides, túnels del metro, com ha fet Iago Pericot a Barcelona, la Fura dels Baus, etc.